Per aprendre a tenir paciència.
Ha
plogut tota la nit. La petita fada Cel surt del cau de l’esquirol, que ha
compartit amb ella el seu llit de fulles seques. De sobte, un copet al cap fa
que miri cap a dalt. L’esquirol és a la branca més alta collint aglans per
esmorzar.
–En vols? –li pregunta
el seu amic ensenyant-li una pila que ha amuntegat sobre una fulla.
–No, moltes
gràcies –respon la Cel–. Prendré una mica de nèctar d’aquelles flors tan
boniques.
I,
acomiadant-se d’ell amb la mà, la Cel vola cap a una planta de campanetes blanques.
Després
d’omplir-se la panxa, la Cel es renta la cara amb una gota d’aigua que cau
lliscant d’una fulla. En acabat s’estira el vestit i es passa la mà pels
cabells per pentinar-se’ls.
–Ja estic a
punt! –exclama contenta–. A veure si avui tinc sort i trobo la meva vareta!
I amb un
giravolt salta a terra, amb tanta mala sort que ensopega i cau rodolant a sobre
d’una cosa llefiscosa.
–Però què és
això tan fastigós? –diu fregant-se les mans i espolsant-se el vestit.
–Escolta, maca –sent que algú li diu– això tan fastigós són les meves baves, que fan que
pugui lliscar millor per terra.
Llavors la Cel
el veu. És un cargol!
–Perdona, cargolet –li diu avergonyida– no volia molestar-te. I on vas tan a poc a poc?
–Perdona, cargolet –li diu avergonyida– no volia molestar-te. I on vas tan a poc a poc?
–Vaig fins
aquell camp d’enciams, a veure si esmorzo una mica –li respon.
–Doncs si no
t’espaviles arribaràs a l’hora de sopar! –diu la Cel divertida.
–Per mi
l’esmorzar és el primer que menjo quan em desperto, sigui l’hora que sigui i
tant si és de dia com de nit –contesta el cargol.
–Jo estic
buscant la meva vareta –afegeix la Cel–. No la deus haver vist?
–Doncs no, em
sap greu, però si vols, després d’esmorzar t’ajudo a buscar-la –li diu el
cargol.
La petita fada
Cel creu que està molt bé que el cargol vulgui ajudar-la, però pensa:
–Si va tan a
poc a poc se’ns farà de nit abans no puguem començar a buscar.
I amb les seves
ganes d’ajudar, decideix fer alguna cosa perquè el cargol vagi més de pressa.
–Vinga, més
ràpid! –crida empenyent el cargol pel darrere amb totes les seves forces.
I tot d’una, el
pobre cargol perd l’equilibri i cau de costat amb la closca caps per avall...
–Mira, bonica,
val més que no m’ajudis. Jo no tinc cap pressa, i a més, m’agrada anar
xino-xano sentint la frescor de la terra mullada.
Però la Cel
s’impacienta. Ella ha volat fins el camp d’enciams quatre vegades i ha tornat,
i el cargol sembla que no s’ha mogut de lloc.
–Ja ho sé! –diu decidida–. Si deixes la
teva closca aquí aniràs més de pressa, i després ja tornarem a buscar-la!
I sense que el
pobre cargol tingui temps d’adonar-se’n, la Cel li treu la closca i la deixa en
un costat.
–Ho veus? Ara
ja pots córrer!
El pobre cargol es sent despullat. Tota la vida ha dut la seva closca, que el protegeix i el serveix de casa. Ara sembla una bavosa, i no és que no li agradin les seves amigues bavoses, però ell vol ser un cargol.
El pobre cargol es sent despullat. Tota la vida ha dut la seva closca, que el protegeix i el serveix de casa. Ara sembla una bavosa, i no és que no li agradin les seves amigues bavoses, però ell vol ser un cargol.
–Si us plau,
petita fada, torna’m a posar la closca –li demana–. Tinc fred.
La Cel no ho
entén. Ella vol ajudar el cargol a anar més ràpid però ell no vol. Què pot fer? I llavors, la Cuqueta, que ja fa
estona que li fa senyals perquè l’escolti li diu a cau d’orella:
–Deixa’l que
vagi al seu ritme. Si vols ajudar-lo fes-li el camí més divertit...
I la petita
fada Cel sent la veueta. I s’adona que té raó. Continua sense saber de qui és
aquesta veu, però està aprenent a escoltar-la. Llavors decideix explicar contes
al cargol i cantar-li cançons perquè el camí no es faci tan llarg i avorrit.
Per fi, quan el
sol comença a amagar-se darrere les muntanyes arriben tots dos al camp
d’enciams i el cargol s’endinsa entre les fulles per esmorzar. La petita fada
Cel s’adona que ja no té temps de buscar la vareta, però està contenta d’haver
passat el dia amb el seu nou amic.
–Ja la buscaré
demà –pensa–. De fet, tinc molt temps abans no comenci el nou curs a l’escola
de fades.
I, sense
adonar-se’n, fent companyia al cargol, la petita fada Cel ha deixat de pensar
tot el dia en la seva vareta. El que no s’imagina és que ara la té una mica més
a prop, però això trigarà molt, molt temps a descobrir-ho. El seu viatge tot
just ha començat...
Vols seguir al
seu costat?...
Hola, Dolors.
ResponEliminaSóc la Montse, una mare d'una nena, una noieta, d'un poblet molt petitó... del Penedès.
Aquests contes em semblen fantàstics; aquest del cargolet m'ha ajudat a mi, que ja sóc gran, a pensar en respectar més el temps de la meva filla, a no voler-la fer córrer més del compte. Aquest, el temps, és un tema que ja fa mesos que em balla pel cap i que de mica en mica, i gràcies a circumstàncies de la vida, me'l vaig fent meu. El record d'aquest conte m'ajudarà a disfrutar-lo més, el temps.
Gràcies Dolors.
Una abraçada molt forta.
Montse.
M'alegra moltíssim que t'hagi servit el conte, Montse. Els escric per als nens, però sens dubte els continguts no ténen edat, i són precisament les meves experiències i les de les persones que més estimo, grans i petites, les que m'han portat a escriure'ls. Quan les coses no van bé sempre esperem que el futur sigui millor, però això fa que ens perdem el present, que sempre és l'única cosa que tenim. T'agraeixo molt que m'hagis escrit per compartir-ho. Una abraçada molt forta tmbé per a tu!
Eliminaqué genial es haber encontrado tu blog. ¡has sido de mucha ayuda para mi nena!
ResponElimina