4. Tu pots fer-ho, Lyco!

Per aprendre a acceptar-se a un mateix i confiar en les pròpies capacitats.

Aquesta nit la petita fada Cel ha somiat amb la seva vareta i s’ha despertat abans que sortís el sol amb moltes ganes de seguir buscant-la.  Ja fa estona que vola pel bosc amb els ulls ben oberts, ficant el seu cosset a dins de tots els caus que troba.

Però vol anar tan de pressa que de vegades s’oblida de mirar primer si hi ha algú a dins.

–Ui, m’he punxat! -crida sortint del cau d’un porc espí.

I després de ficar el braç dins d’un formiguer el treu de pressa tot ple de formigues:

–Prou, deixeu de fer-me pessigolles! –crida saltant i espolsant-se-les amb les mans...

Però el pitjor arriba quan fica el cap dins d’un rusc ple d’abelles, que la persegueixen una bona estona fins que es llença d’un salt al riu...

Allà, asseguda a dins de l’aigua, amb els cabells regalimant i la cara plena de picades la petita fada Cel s’adona que està molt, molt cansada, i que encara no ha esmorzat. Mentre s’espolsa l’aigua de les ales descobreix a sota d’un arbre un matoll ple de flors blaves com el seu vestit. I allà, sentint l’escalfor del sol que li eixuga el seu petit cos de fada, gaudeix omplint-se la boca del seu nèctar dolcet.

Però tot d’una sent un soroll que la distreu.

–Sembla algú que plora –diu parant l’orella.

I fregant-se la boca amb una mà gira el cap buscant d’on venen aquells plors.

–Qui plora? –pregunta en veu alta.

–Sóc jo, en Lyco –sent que algú li respon des de dalt de l’arbre.

I la Cel s’enlaira cap a una de les branques on troba un ocellet a dins d’un niu.

–Tu ets en Lyco? –li pregunta mentre s’asseu al seu costat.

–Sí –diu l’ocellet sense parar de plorar.

–Per què plores? –li pregunta la Cel fent-li una carícia.

L’ocellet, eixugant-se les llàgrimes amb una ala li respon:

–Tots els meus germans han marxat volant amb els pares a buscar menjar, però jo no puc volar.

–Per què no? –li pregunta la Cel.

–Doncs perquè les meves ales són massa petites i no tenen prou força –diu estirant-les per ensenyar-les a la petita fada.

–A mi em semblen unes ales prou grans per a tu –diu ella–. Tu ets petitó, i si tinguessis unes ales més grosses faries riure. Mira’m a mi. Les meves ales també són petites i em porten a tot arreu.

En Lyco es mira la Cel pensant que té raó, però de sobte comença a plorar una altra vegada:

–No puc, no puc volar!

La petita fada Cel no sap què dir-li a l’ocellet. Es va posant trista perquè no sap com ajudar-lo. Li agradaria tenir la seva vareta per fer servir una mica de màgia. I de cop sent aquella veueta que sempre l’acompanya, que li diu:

–Fes-li una empenta, fes-li una empenta...

–Una empenta?!? –pensa la Cel–. Però, i si de veritat no pot volar i quan jo li faig l’empenta cau i es fa mal?

I torna a sentir la veueta, que li diu:

–No cal una empenta de veritat. Ajuda’l a perdre la por. Dóna-li la mà...

I llavors la Cel té una idea:

–Ja sé què farem, Lyco! Jo volaré amb tu, i així veuràs que no passa res...

I tot d’una, abans que l’ocellet s´ho pugui pensar, la Cel l’agafa d’una ala i el fa saltar amb ella del arbre.

–Deixa’m anar! –crida en Lyco–. Si m’agafes l’ala no la puc moure!

I llavors, quan la Cel el deixa, en Lyco s’enlaira movent de pressa les seves petites ales.

–Puc volar! –crida–. Puc volar!

Però les seves ales es cansen de seguida i l’ocellet cau a sobre l’herba.

–Ho veus? –li diu a la Cel a punt de posar-se a plorar–. No em surt bé! Ja t’ho he dit que no podia!

–Vinga, torna-hi! –li diu ella–. Ho has de tornar a provar. Ja veuràs com cada vegada arribaràs una mica més lluny! Tu pots fer-ho, Lyco!

I amb un saltet, en Lyco torna a enlairar-se. I aquest cop vola un trocet més enllà. Poc a poc va animant-se i encara que cau unes quantes vegades segueix provant fins que, amb la Cel al darrere, aprèn a enlairar-se i a volar baix, a fer giravolts, fins i tot a fer una tombarella abans de baixar a terra.

En Lyco està molt content, i la Cel es sent feliç d’haver-lo ajudat. Però de cop, l’ocellet deixa de somriure i torna a posar-se a plorar.

–I ara què et passa? –li diu la Cel sorpresa–. Ja has après a volar, ara per què plores?

–Tinc gana –respon en Lyco– i no sé caçar cucs! Segur que quan els vulgui agafar se m’escapen, perquè el meu bec és molt petit...

I plora i plora sense parar.

–Una altra vegada? –exclama la Cel–. I què faries tu amb un bec més gran? Et pesaria tant que no podries aixecar el cap de terra! –li diu.

I tot d’una, en Lyco s’adona que la Cel potser torna a tenir raó i pensa:

–Si he pogut volar amb aquestes ales petites segur que puc agafar cucs amb el meu bec encara que sigui petit.

I fent quatre saltets s’acosta a un munt de pedres i comença a remenar la terra amb el bec. De seguida troba un cuc, i abans que se li escapi l’enxampa i se l’empassa sencer.

–Ho he fet! –crida content–. He caçat un cuc jo sol! He caçat un cuc jo sol!

La petita fada Cel se’l mira somrient. En Lyco ja no té por de no poder fer les coses. I, contenta,  s’adona que l’ha pogut ajudar tot i no tenir la seva vareta.

–De tota manera l’he de seguir buscant –pensa–. Una fada de veritat necessita la seva màgia per ajudar els altres.

I després d’acomiadar-se del seu amic, que menja cucs sense parar, la Cel s’enlaira movent les seves petites ales per continuar el seu viatge. Encara no sap que cada dia que passa s’acosta a la seva vareta una miqueta més...

Vols saber què passa després?...

Estima’t com ets. Potser hi ha coses que no pots fer, però moltes altres sí. Moltes vegades pensem que ens agradaria més ser més alts, més intel.ligents, amb els cabells més llargs o d’un altre color... o creiem que seríem millors si sabéssim fer les coses que fa algú altre... Tu ets perfecte com ets! Pensa que en tot el món

no hi ha cap altre persona que sigui com tu! Ets especial!

En Lyco creu que té les ales massa petites per poder volar.  Pensar això el fa posar trist, i fins i tot fa que ni tan sols ho intenti. Si la Cel no l’hagués ajudat potser no hauria volat mai...

No deixis de fer una cosa només perquè creus que no et sortirà bé. Prova-ho les vegades que calgui i segur que poc a poc ho aniras fent millor. Pensa en els nens que aprenen a caminar. Veritat que cauen moltes vegades i ho continuen intentant? Tothom aprèn a caminar! Uns triguem més i altres menys, però TOTS necessitem un temps per aprendre. Hi ha coses que ens costaran menys i d’altres que ens costaran més. L’important és que tinguem ganes de fer-les i no deixem d’intentar-ho quan no ens surtin bé!

En Lyco cau unes quantes vegades, però a mesura que ho va provant cada vegada vola millor. Si no ho hagués provat continuaria pensant que no pot volar. Només ha necessitat una mica de pràctica.