7. La terra de gel

Per aprendre a confiar en la vida i en que sovint els obstacles es transformen en un pas endavant.

Un petit floc de neu al nas fa que la petita fada Cel obri els ulls i miri cap a dalt. Poc a poc l’aire es va omplint de volves blanques que van cobrint el paisatge, i ella s’adona que s’ha quedat sola al niu d’uns ocells que l’han convidat a passar la nit.

–On són? –pregunta en veu alta.

–Sempre fan igual –sent que algú li respon–. Quan comença el fred se’n van a una altra banda on faci més calor.

La Cel treu el cap del niu, mira cap avall i veu un cérvol que mira enlaire amb la boca plena d’herba.

–I tu, per què no te’n vas? –li pregunta ella.

–Jo ja hi estic acostumat –li respon ell– i sé com trobar herba sota la neu. Tu qui ets?

La Cel fa un saltet i baixa volant al costat del cérvol.

–Sóc la Cel –li diu espolsant-se la neu que li va caient sobre les ales– i estic buscant la meva vareta. Que l’has vist per aquí?

–Doncs no, no l’he vista –li diu el cérvol sense deixar de menjar–. Si continues volant cap al nord arribaràs aviat a la terra de gel i potser allà tens més sort.

I la petita fada decideix fer cas del seu nou amic. Li fa una abraçada al coll per acomiadar-se i s’enlaira movent amb força les ales per volar entre els flocs que continuen caient.

Però el fred i la neu fan que cada vegada costi més avançar, i al cap d’unes hores la Cel comença a estar molt cansada. Està nevant tan fort que gairebé no s’hi veu, així que decideix baixar a descansar una estona. Per sort descobreix un petit forat entre unes roques amagades per la neu i, encongida per mantenir l’escalfor, s’adorm esperant que passi la tempesta.

–Vinga, aparteu-vos, que ara em toca a mi! Que viiiiiiiinc!

La petita fada Cel es desperta de sobte amb aquells crits.

–Què passa aquí fora? –es pregunta sortint del seu refugi.

Ha parat de nevar, i una colla de pingüins s’ho passen pipa llençant-se a l’aigua des d’un tobogan de gel.

–Uauuuu! Ara sí que he arribat lluny! –crida un dels més petits.

La Cel se’ls queda mirant divertida, i s’adona que allà a la vora una colla de nens esclaten en aplaudiments cada cop que un d’aquells animalets es capbussa.

–Em sembla que ja he arribat a la terra de gel que m’ha dit el cérvol –diu mirant al seu voltant. 

El paisatge és tot blanc, i no es veuen arbres ni plantes per enlloc. Fins i tot les cases amb forma rodona que hi ha darrere del grup de nens estan fetes de gel!

Durant una bona estona els pingüins continuen saltant a l’aigua mentre els nens se’ls miren i juguen a endevinar quin d’ells arribarà més lluny. Tots semblen passar-s’ho la mar de bé, però en girar el cap la petita fada veu un noi assegut sobre el gel mirant el mar. I sense pensar-s’ho decideix acostar-s’hi.

–Que no t’agrada l’espectacle dels pingüins? Els teus amics s’ho estan passant molt bé –li diu apropant-s’hi pel darrere.

El noi, sense ni tan sols girar-se, li contesta:

–Sí, és molt divertit, però ja els he vist massa vegades. Des que era petit m’he passat les tardes veient-los saltar. De fet aquí no hi ha gaire més coses a fer per entretenir-se.

–I doncs, ells per què no es cansen de mirar-los? –li pregunta ella.

–Suposo que estan convençuts que és l’única cosa que poden fer-li respon el noi–. Aquí sempre fa fred, els hiverns són molt llargs i els dies molt curts, i ens passem mesos sencers sense veure el sol. Jo ja n’estic cansat, per això vull marxar.

–Marxar? –pregunta la petita fada–. I on vols anar?

–Vull anar cap al sol, a algun lloc on no faci sempre aquest fred i on tot sigui ple de colors, no només el blanc de la neu i el gel... –li explica ell amb els ulls brillants d’il·lusió.

–Doncs a què esperes? Per què no marxes ja? –li diu la Cel.

–Tots diuen que estic boig, que és molt perillós, que potser no ho aconsegueixo... Com ho faria tot sol? Aquí hi ha la meva família i els meus amics... A més, de què viuria? Els meus pares tenen una barca de pesca i amb els diners que guanyen amb la venda del peix mai no ens ha faltat de res. De vegades els ajudo quan surten a pescar, i d’aquí un temps, quan siguin massa grans per treballar, la barca serà per mi i ja tindré feina per tota la vida... –respon ell.

–Sí, però, això t’agradaria? Et faria feliç? –pregunta ella segura de saber la resposta.

El noi no contesta, però la Cel veu que una llàgrima li regalima per la galta i pensa que s’ha posat trist perquè s’ha adonat que no és això el que vol.

Com sempre que veu algú que pateix, la petita fada Cel es preocupa i vol mirar d’ajudar-lo, encara que no sap ben bé com fer-ho.

Però ara ja sap on buscar ajuda. Tanca els ulls i crida la Cuqueta, perquè sap que encara que no la vegi sempre és al seu costat i l’aconsella què pot fer. De seguida sent la veueta, que li diu:

–Parla-li de tu i de la teva vareta, i del teu desig de ser una fada de veritat.

–Bona idea! –exclama la Cel en veu baixa. I, asseguda al seu costat, comença a explicar:

–Mira, jo el que desitjava era poder anar a l’escola de fades per aprendre a ser una fada de veritat, però el primer dia de classe vaig perdre la meva vareta i no la vaig trobar enlloc. Primer vaig pensar que ja no podria ser mai una fada i em vaig posar molt trista, però llavors vaig sentir una veueta que em va dir que seguís buscant i vaig decidir fer-li cas.

"Si m’hagués quedat a casa pensant que ja no podria ser mai una fada estaria tan trista que no podria gaudir de res, i sempre estaria pensant en que volia ser una fada i no ho vaig poder ser. Encara no l’he trobat, però en el meu viatge he fet un munt d’amics i he après moltes coses.

"A més, ser una fada és el meu desig més gran, és el que em fa feliç, i per això no penso en els problemes que puc trobar en el camí, o si és perillós. Estic tan segura que això és el que vull, que no tinc por. Crec que quan la veueta ens diu que fem alguna cosa li hem de fer cas. A mi sempre m’ajuda, i no sé per què, però si trobo algun problema sempre troba la manera de solucionar-lo.

Mentre l’escolta, el noi sent que el cor li batega cada vegada més fort, i de sobte, sent una veueta que li diu:

–Fes-ho, no deixis que la teva por pugui més que tu! Si no ho intentes sempre pensaràs com hauria estat la teva vida si ho haguessis fet.

–Gràcies, Cel! Ho he decidit! Demà mateix marxaré! Vaig a dir-ho a tothom!

I, aixecant-se d’un salt, el noi corre cap al poble a donar a tots la notícia.

–Ets boig, no te’n sortiràs! No veus que això són bestieses? Aquí tots vivim sense sol! És que tu no pots fer com tothom? –li diu el seu pare sense entendre res.

L’endemà es lleva ben d’hora i li fa un petó a la seva mare, que li ha preparat menjar pel viatge en una bossa.

–Jo tampoc t’entenc –li diu ella– però t’estimo i vull que siguis feliç. El teu pare també t'estima, però té por del que et pugui passar i no sap com dir-t'ho.

El seu pare se n’ha anat a pescar i no se’n pot acomiadar. Una mica trist però ple d’il·lusió, el noi surt de casa i comença a caminar cap al mar. A la vora de l’aigua es troba la Cel jugant amb dues foques que es diverteixen intentant agafar-la mentre ella vola d’una a l’altra tocant-los els bigotis i girant cua de seguida perquè no l’atrapin.

Quan el noi arriba al seu costat deixa la bossa a terra i es queda mirant el mar.

–I ara què? –li pregunta a la petita fada–. Com ho faig per travessar el mar?

–No et preocupis, li diu ella. Segur que trobaràs la solució. Quan fem cas de la veueta la màgia ens acompanya perquè aconseguim el que volem.

Tot d’una, el terra de gel al voltant del noi es comença a esquerdar, i abans que tingui temps de saltar enrere el tros de gel es desenganxa i comença a surar mar endins.

–Ho veus? –crida la Cel divertida–. Ja tens una barqueta! La màgia t’està ajudant!

I abans d’adonar-se’n, les seves ales baten amb força per arribar fins al noi.

–Vinc amb tu! Aquí no he trobat la vareta i l’he de buscar en una altra banda!

El noi somriu feliç i la petita fada està contenta d’haver-lo ajudat.

Durant uns dies naveguen sobre el tros de gel, però un matí el noi crida espantat:

–Mira Cel! El gel s’està desfent! Ens estem quedant sense barqueta! Ens enfonsarem!

–Tranquil –li diu ella–. No t’has adonat que aquí ja no fa tan fred? Per això el gel es desfà. Mira cap allà –li diu assenyalant al seu davant–. Ja comença a haver-hi arbres! Tu confia i ja veuràs com trobem una solució.

I al cap d’una estona, quan gairebé només els queda espai per estar drets damunt el tros de gel, una onada els empeny fins a la vora d’un bosc.

–Quina sort! –exclama el noi–. Això és ple de troncs! Ara sí que podrem fer una barca!

–Ho veus? –li diu la Cel amb un somriure-. Quan necessites ajuda i confies, l’ajuda sempre t’arriba!

I mentre el noi comença a lligar uns troncs amb arrels i tiges de plantes, la petita fada aprofita per buscar alguna flor i menjar una mica de nèctar abans de continuar el viatge.

Amb la seva nova barca segueixen navegant cap a la terra del sol. Van passant els dies, i poc a poc el paisatge va canviant. En comptes de boscos ara s’omple de platges de sorra blanca i palmeres.

–Devem estar a punt d’arribar –li diu la Cel al noi–. Cada vegada fa més calor!

–Mira! –crida ell de sobte assenyalant a un costat de la barca i després a l’altre.

Una colla de dofins està nedant al seu costat.

–Quins animals més bonics! No n’havia vist mai cap! –torna a cridar anant d’una banda a l’altra sense parar.

Els troncs no paren de moure’s, i abans que la Cel tingui temps d’avisar-lo, el noi ensopega, cau i desapareix sota l’aigua. La Cel mira a tot arreu però no el veu.

–Estigues tranquil! –li crida sense saber si la pot sentir–. La màgia t’ajudarà!

I tot d’una, envoltat de milers de bombolles d’aigua, veu sortir del mar el noi agafat a l’aleta d’un dels dofins que enfila nedant cap a la platja. La resta de dofins empenyen la barqueta al seu darrere, i en un tres i no res el noi i la Cel es troben a la sorra.

–Diria que ja hem arribat –li diu la petita fada–. Em sembla que els dofins volen que et quedis aquí.

I fent una ullada al seu voltant tots dos descobreixen que han anat a parar a la vora d’un poblat de pescadors.

–I tant que em quedo! –exclama el nen content–. Aquest lloc és preciós.

I en girar el cap veu una barca de pesca amb un cartell penjat on diu: “Es necessita ajudant”.

Ple d’alegria es posa dret d’un salt i comença a córrer cap a la barca. Al cap de poca estona torna cridant i sense parar de somriure:

–Ja tinc feina! Ja tinc feina! Ja tinc feina!

La petita fada Cel es sent feliç que el noi hagi aconseguit el seu somni. Ara ella ha de continuar amb el seu: convertir-se en una fada de veritat per poder ajudar la gent, i per això ha de continuar buscant la seva vareta...

I en el fons del seu cor sap que la màgia també l’està ajudant.

Vols seguir amb ella buscant?

Imagina’t alguna cosa que t’agradaria fer quan siguis gran. Potser ara et semblarà molt difícil aconseguir-la o algú et dirà que és impossible o una bogeria. Si de veritat ho desitges confia en que poc a poc aniràs descobrint quins passos has d'anar fent per arribar-hi . Potser de vegades et costarà i hi haurà coses que no et sortiran com esperaves, però si tens confiança i segueixes endavant al final ho aconseguiràs.

El nen decideix fer cas de la Cel i quan sent la seva veueta s’anima a marxar de la terra de gel . No sap com farà el viatge, però a mesura que necessita coses en el camí, aquestes van apareixent i l’acosten poc a poc al país del sol.

Moltes vegades ens passen coses que ens semblen un problema, però sovint és precisament aquest problema el que ens acosta més a allò que desitgem. El que sembla un obstacle es converteix en un pas endavant. Potser al principi no ho podem veure, però després ens adonem que gràcies al problema hem fet alguna cosa o hem pres una decisió que ens ha portat coses bones. A més, de tot el que ens passa sempre podem aprendre alguna cosa que ens pot servir en un moment o altre.

Quan el noi per fi decideix marxar tots els problemes que troba es solucionen: el gel s’esquerda perquè tingui una barqueta, quan es comença a fondre troben els troncs del bosc i quan cau a l’aigua el salven els dofins i el porten a la platja.