Contes per créixer

Els contes de “La petita fada Cel” serveixen no solament per treballar les emocions sinó per ajudar als més petits i petites a començar a connectar amb ells mateixos/es i a aprendre a escoltar la seva veu interior. Els vaig començar a escriure per a les meves dues filles quan eren petites i pràcticament tots els va inspirar algun fet viscut a casa. Vaig decidir editar-los, publicar-los i distribuir-los jo mateixa, però al cap d'un temps un fet inesperat va alterar les meves circumstàncies i em va obligar a tancar l’editorial. Va ser aleshores quan vaig decidir compartir-los de manera gratuïta en aquest bloc. 
Molts pares, mares i mestres de nombroses escoles fa temps que els utilitzen per treballar l’educació emocional amb els seus fills i filles i/o alumnes, i a tots ells els agraeixo profundament la confiança que dipositen en les meves històries i en mi mateixa. La meva gratitud també a tots els qui els recomanen en els seus blocs de caràcter personal o educatiu, al Consorci de Biblioteques  de l'Ajuntament de Barcelona i al Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, que els recull en la llista de recursos que ofereix en el DIXIT sobre educació i intel·ligència emocional.
Els contes es poden llegir en qualsevol ordre, ja que cadascun conté una història independent, però és important llegir primer "L'escola de fades", ja que allà s'estableix el fil conductor de tota la col·lecció i es presenten els dos personatges principals. El desenllaç final és "El secret de les fades", que evidentment es pot llegir en qualsevol moment, però sens dubte val la pena fer-ho quan s'hagin llegit, al menys, la majoria dels altres o bé els que més t'interessin.
Espero que la petita fada Cel et captivi amb la seva innocència, la seva capacitat d’estimar i el seu gran desig d’ajudar als altres. Estaré encantada de rebre els teus comentaris sobre els contes que llegeixis i que t’adrecis a mi sempre que ho desitgis a través del correu electrònic que trobaràs a l’apartat “Contacta”.
Una abraçada.
Dolors Garcia Folch
 

Cuentos para crecer

Los cuentos de “La pequeña hada Celeste” sirven no sólo para trabajar las emociones sino también para ayudar a los más pequeños y pequeñas a empezar a conectar consigo mismos/as y aprender a escuchar su voz interior. Los comencé a escribir para mis dos hijas cuando eran pequeñas y prácticamente todos los inspiró alguna situación vivida en casa. Decidí editarlos, publicarlos y distribuirlos yo misma, pero al cabo de un tiempo un hecho inesperado alteró mis circunstancias y me obligó a cerrar la editorial. Fue entonces cuando decidí compartirlos de forma gratuita en este blog.

Muchos padres, madres, maestros y maestras de numerosas escuelas llevan tiempo usándolos para trabajar la educación emocional con sus hijos e hijas y/o alumnos y alumnas, y a todos ellos les agradezco profundamente la confianza que depositan en mis historias y en mí misma. Mi gratitud también a todos aquellos y aquellas que los recomiendan en sus blogs de carácter personal o educativo, al Consorcio de Bibliotecas  del Ayuntamiento de Barcelona y al Departamento de Derechos Sociales de la Generalitat de Catalunya, que los recoge en la lista de recursos que ofrece en el DIXIT sobre educación e inteligencia emocional.

Los cuentos se pueden leer en cualquier orden, ya que cada uno contiene una historia independiente, pero es importante leer primero "La escuela de hadas", ya que allí se establece el hilo conductor de toda la colección y se presentan los dos personajes principales. El desenlace final es "El secreto de las hadas", que evidentemente puede leerse en cualquier momento, pero sin duda vale la pena hacerlo cuando se hayan leído, al menos, la mayoría de los demás o bien los que más te interesen.

Espero que la pequeña hada Celeste te cautive con su inocencia, su capacidad de amar y su gran deseo de ayudar a los demás. Estaré encantada de recibir tus comentarios sobre los cuentos que leas y que te dirijas a mí siempre que lo desees a través del correo electrónico que encontrarás en el apartado “Contacta”.


Un abrazo.

Dolors Garcia Folch

1. L'escola de fades

Per aprendre a confiar en tu mateix/a i a connectar amb el teu interior.

Aquesta nit la petita fada Cel gairebé no ha pogut dormir. Fa dies que espera impacient que comenci el curs a l’escola de fades. I per fi ha arribat el primer dia de classe! D’una revolada salta del llit i s’espolsa la son sacsejant les seves petites ales. 

Ben aviat comença a sentir els crits i les rialles de les seves companyes que van camí de l’escola.

–Vinc de seguida! –els diu traient el cap per la finestra–. Només haig d’agafar la vareta!

Però quan fa una ullada al seu voltant s’adona ben aviat que la seva vareta no hi és.

Sent com el cor li comença a bategar molt de pressa i, amoïnada, es posa a remenar els calaixos, mira sota el llit, buida les caixes de joguines... fins i tot surt a fora  i la busca sota les pedres i entre els matolls. Però la vareta no apareix...

–I ara què faré?–, exclama asseguda a terra i amb els ulls plens de llàgrimes.

En sentir els seus plors les seves companyes s’han acostat a veure què li passa.

–Pobre Cel –sent que una d’elles li diu a una altra–. Sense la seva vareta ja no podrà ser una fada de veritat. Ja no cal que vingui a l’escola. Au, anem que farem tard!

La petita fada Cel ho ha sentit tot, i es queda allà asseguda, sola i molt, molt trista.

–Potser tenen raó –pensa– i ja no cal que vagi a l’escola de fades, perquè sense la meva vareta no podré ser mai una fada.

I mentre les llàgrimes li regalimen per les galtes es pregunta:

–I ara com ajudaré la gent? Com faré realitat els desitjos sense la màgia d’una vareta?

I plora, plora sense parar... i la seva tristor s’escampa per tot el seu cos, i poc a poc les seves ales van deixant de brillar.

Però a l’escola, la mestra de les fades ho ha vist i ho ha sentit tot. Ella coneix la Cel i sap que seria una fada fantàstica, perquè té el més important que ha de tenir una fada: un gran desig d’ajudar els altres.

Llavors, obre un calaix i agafa una capseta daurada. A dins, arraulides unes contra les altres, dormen una pila de cuques de llum. Amb molta cura n’agafa una, i bufant amb molta suavitat l’omple de la màgia del seu alè.

–Desperta’t Cuqueta! –li diu–. Ves i digues a la Cel que no deixi de buscar. Acompanya-la i ajuda-la a trobar el secret de les fades!

La petita fada Cel s’ha quedat mig adormida després de plorar tant. Quan obre els ulls continua pensant en el que han dit les seves companyes i n’està cada cop més convençuda: mai no podrà ser una fada.

Però de sobte sent una veueta que li diu:

–Continua buscant, Cel, continua buscant...

–Qui parla? –pregunta, mirant a tot arreu–. Qui hi ha?

Però no veu ningú, perquè la cuca és molt petitona i s’amaga al seu darrere.

–Continua buscant, Cel, continua buscant... –torna a sentir. No sap d’on surt aquella veu. Mira al seu voltant però no ho descobreix!

I tot d’una s’adona que potser hauria de fer cas de la veueta.

–No sé qui ets, però potser tens raó –diu–. La meva vareta és en algun lloc, i sigui on sigui  la trobaré. I llavors podré anar a l’escola i aprendre a ser una fada de veritat!

I de mica en mica les seves petites ales tornen a brillar, i les llàgrimes que li han caigut s’han convertit en espurnes de colors que li adornen el vestit. Amb un somriure als llavis la petita aprenenta de fada es prepara per començar el seu viatge; un viatge que la durà per tot el món on trobarà un munt d’amics que l’ajudaran a buscar la seva vareta.

Vols acompanyar la teva nova amigueta?...
De vegades volem fer una cosa però algú ens diu que no en sabrem o que no podrem i llavors ni tan sols ho intentem. L’important és el que tu penses de tu mateix o de tu mateixa, no el que pensen els altres, que a més a més moltes vegades s’equivoquen. Si desitges fer una cosa, posa-hi totes les teves ganes i esforça’t tot el que puguis. Tant si te’n surts com si no, al menys ho hauràs intentat i potser hauràs descobert coses que necessites aprendre per poder-la fer més endavant. 

La Cel desitja anar a l’escola de fades per convertir-se en una fada de veritat. Però fa cas de les seves companyes, creu que ja no hi pot anar i es posa molt trista perquè pensa que ja no pot fer realitat el seu desig. Si no els hagués fet cas, creus que hauria  plorat tant? Potser s’hagués posat una mica trista per haver perdut la vareta però hauria anat igualment a l’escola. 

Tu també tens una veueta que t’acompanya. No és una cuca de llum de veritat. És allò que, molt a dins teu, et diu el que has de fer i t’ajuda a trobar solucions als teus problemes. Per sentir-la estigues en silenci i pregunta-li allò que vols saber. No sentiràs cap veu diferent de la teva, ni la sentiràs amb les orelles. La notaràs com un pensament, com si fossis tu qui la pensa. Però sabràs que és ella, perquè no tindràs cap dubte que aquesta és la resposta que necessitaves.

La Cel es queda molt trista perquè creu que ja no podrà ser una fada, però quan escolta la veueta, que li diu que continuï buscant la vareta, torna a creure que algun dia podrà anar a l’escola. La veueta li dóna una solució per poder aconseguir el que més desitja.

1. La escuela de hadas

Para aprender a confiar en ti mismo/a y a conectar con tu interior.


Esta noche la pequeña hada Celeste apenas ha podido dormir. Hace días que está esperando que empiece el curso en la escuela da hadas. ¡Y por fin ha llegado el primer día de clase! De un salto se levanta de la cama y se sacude el sueño meneando sus pequeñas alas.

Muy pronto empieza a oír los gritos y las risas de sus compañeras que van hacia la escuela.

–¡Voy en seguida! –les dice asomándose a la ventana–. ¡Sólo tengo que coger mi varita!

Pero cuando echa un vistazo a su alrededor se da cuenta enseguida de que su varita no está. Siente cómo el corazón le empieza a latir muy rápido y, preocupada, empieza a revolver los cajones, mira debajo de la cama, vacía las cajas de juguetes... incluso sale fuera y la busca debajo de las piedras y entre los arbustos. Pero la varita no aparece...

–¿Qué voy a hacer ahora? –exclama sentada en el suelo y con los ojos llenos de lágrimas.

Al oírla llorar sus amigas se han acercado para ver qué le pasa.

–Pobre Celeste, –oye como una de ellas le dice a la otra– sin su varita ya no podrá ser un hada de verdad. Ya no hace falta que venga a la escuela. ¡Venga, vamos que llegaremos tarde!

La pequeña hada Celeste lo ha oído todo, y se queda allí sentada, sola y muy, muy triste.

–Quizá tienen razón –piensa– y ya no hace falta que vaya a la escuela de hadas porque sin mi varita nunca podré ser un hada.

Y mientras las lágrimas le caen por las mejillas se pregunta:

–Y ahora, ¿cómo voy a ayudar a la gente? ¿Cómo haré realidad los deseos sin la magia de una varita?

Y llora, llora sin parar... y su tristeza se esparce por todo su cuerpo, y poco a poco sus alas van dejando de brillar.

Pero, en la escuela, la maestra de las hadas lo ha visto y lo ha oído todo. Ella conoce a Celeste y sabe que sería un hada fantástica, porque tiene lo más importante que un hada debe tener: un gran deseo de ayudar a los demás.

Entonces, abre un cajón y coge una cajita dorada. Dentro, acurrucadas unas contra las otras duermen un montón de luciérnagas. Con mucho cuidado toma una, y soplando muy suavemente la llena con la magia de su aliento.

–¡Despierta, Luci! –le dice–. Ve y di a Celeste que no deje de buscar. ¡Acompáñala y ayúdala a descubrir el secreto de las hadas!

La pequeña hada Celeste se ha quedado medio dormida después de llorar tanto. Cuando abre los ojos continúa pensando en lo que han dicho sus compañeras y cada vez está más convencida: nunca podrá ser un hada. Pero de pronto oye una vocecita que le dice:

–Sigue buscando, Celeste, sigue buscando...


–¿Quién habla? –pregunta mirando a todas partes–. ¿Quién está ahí?

Pero no ve a nadie, porque la luciérnaga es muy pequeñita y se esconde detrás de ella.

–Sigue buscando, Celeste, sigue buscando... –vuelve a oír.

No sabe de dónde sale aquella voz. Mira a su alrededor pero ¡no hay nadie!

Y de pronto se da cuenta de que quizá debería hacer caso de la vocecita.

–No sé quién eres, pero a lo mejor tienes razón –dice–. Mi varita está en alguna parte y, esté donde esté, voy a encontrarla. ¡Y entonces podré ir a la escuela y aprender a ser un hada de verdad!

Y poquito a poco sus pequeñas alas vuelven a brillar, y las lágrimas que han caído en su vestido se han convertido en chispas de colores que lo adornan. Con una sonrisa en los labios la pequeña aprendiza de hada se prepara para comenzar su viaje; un viaje que la llevará por todo el mundo, donde encontrará un montón de amigos que la ayudarán a encontrar su varita.

¿Querrás  acompañar a tu nueva amiguita? 
A veces queremos hacer una cosa pero alguien nos dice que no sabremos o no podremos y entonces ni siquiera lo intentamos. Lo importante es lo que tú piensas de ti mismo o de ti misma, no lo que piensen los demás, que muchas veces se equivocan. Si deseas hacer algo, pon todas tus ganas y esfuérzate todo lo que puedas. Tanto si lo consigues como si no, al menos lo habrás intentado y quizás hayas descubierto cosas que necesitas aprender para poder hacerlo más adelante.

Celeste quiere ir a la escuela de hadas para convertirse en un hada de verdad. Pero hace caso a sus amigas, cree que ya no puede ir y se pone muy triste porque piensa que ya no puede hacer realidad su deseo. Si no les hubiera hecho caso, ¿crees que habría llorado tanto? Quizás se hubiera puesto un poco triste por haber perdido la varita, pero habría ido igualmente a la escuela.

Tú también tienes una vocecita que te acompaña. No es una luciérnaga de verdad. Es eso que, muy dentro de ti, te dice qué tienes que hacer y te ayuda a encontrar soluciones a tus problemas. Para oírla quédate en silencio y pregúntale lo que quieras saber. No la oirás como una voz distinta de la tuya, ni la oirás con los oídos. La notarás como un pensamiento, como si lo pensaras tú. Pero sabrás que es ella, porque no tendrás ninguna duda de que esa es la respuesta que necesitabas.

Celeste se queda muy triste porque cree que ya no podrá ser un hada, pero cuando escucha la vocecita, que le dice que siga buscando su varita, vuelve a creer que algún día podrá ir a la escuela. La vocecita le da una solución para poder conseguir lo que más desea.