9. El somriure d'una llàgrima

Afrontar la mort d'un ésser estimat.

(Degut a la gran càrrega de feina de l'il·lustador, he agafat algunes imatges d'Internet per poder publicar el conte, les quals substituiré tan bon punt disposi de les imatges originals). 

Després de travessar muntanyes, valls, boscos i pobles, la petita fada Cel ja no sap en quina direcció volar. Fa tant temps que busca la seva vareta que no se li acut on anar.

-Segueix aquell riu -li diu la Cuqueta- i segur que et portarà a algun lloc especial.


I fent cas de la veueta, la Cel decideix volar per sobre del riu i seguir-lo com si fos un camí.

Al cap d’una estona arriba a una gran ciutat. Ara el riu és molt ample i a banda i banda hi ha grans edificis. Alguns semblen palaus. Tenen moltes finestres i estan decorats amb columnes i estàtues. També es veuen molts parcs amb fonts i arbustos retallats formant figures.

-Uaaaaau! Semblen palaus de princeses! -exclama la Cel-. Segur que fa temps es passejaven pels jardins del bracet del seu príncep!

La petita fada està tan distreta mirant a dreta i esquerra que no s’adona que s’està acostant a un gran pont de pedra que travessa el riu.

-Vigila! -li crida la Cuqueta quan veu que està a punt d’arribar-hi.

Il·lustració de Melinda Boyce
Però quan la Cel reacciona ja és massa tard. Abans de tenir temps d’enlairar-se per no xocar amb el pont, se’l troba tan a prop que només pot posar les mans per davant per no picar-hi de nassos. Tot i que no pot evitar la trompada, al menys no es fa tant de mal, però el cop li fa perdre l’equilibri i cau de cap al riu.

Per sort, just en aquell moment passa una barcassa plena de gent i la petita fada va a parar al barret d’una senyora que està molt entretinguda fent fotos sense parar.

-Ui, em sembla que un ocellet ha buidat la panxa en el meu barret -diu la senyora buscant un mocador a la butxaca per netejar-lo.

Però abans que es posi la mà al cap, la Cel salta fins a un flotador penjat en un costat de la barca i s’hi asseu.

-Uf, m’ha anat d’un pèl que la senyora m’agafés amb el mocador i em tirés al riu! Em sembla que em quedaré aquí una estona per descansar, perquè entre el xoc i la caiguda em roda el cap i em fa mal tot el cos.

Quan la barcassa para a la vora del riu, la Cel veu un grup de gent que no para de fer fotos mentre segueix una noia que porta un paraigües vermell i el mou amunt i avall per damunt del seu cap.

-Què fa amb un paraigües? -pensa-. Si no està plovent! I per què la segueix tota aquesta gent fent fotos?

I com no coneix la ciutat decideix seguir-los encuriosida i s’asseu a la motxilla d’un senyor que no treu l’ull d’una càmera de vídeo i camina gairebé sense mirar on posa els peus.

Al cap de pocs minuts el grup gira una cantonada i de sobte, com si s’haguessin posat d’acord, tothom exclama alhora:

-Ooooooooh!

Il·lustració d'Anastasia Mak
La Cel, que des de la motxilla només veu el que hi ha al darrere, gira el cap per damunt de l’espatlla de l’home que li ha fet de taxi i aleshores la veu: una torre altíssima feta amb peces de ferro que s’enganxen les unes amb les altres com si fos un joc de mecano.

-Què deu ser allò? -pensa-. Potser ho utilitzen per enviar senyals a l’espai.

D’un saltet surt de la motxilla i comença a volar cap a la torre. Per tot arreu veu gent fent-li fotos des de diferents llocs.

-Doncs no deu ser una antena ­per enviar senyals -pensa una mica decebuda-, però segur que és molt important si tothom la fotografia.

A sota de la torre hi ha gent que fa cua per pujar-hi amb ascensor i n’hi ha d’altres, més atrevits, que pugen per unes escales llarguíssimes. Ella s’enlaira més i més fins arribar a una terrassa on la gent mira cap avall repenjada a la barana sense parar de fer-se fotos i s’asseu a dalt d’una mena de telescopi de color blau.

-Oh, quins jardins més bonics! -exclama fixant-se en el parc on s’aixeca la torre.

I allà asseguda s’entreté una estona mirant tothom que s’hi passeja. Veu una parella jove que camina de la mà fent-se petonets, un home que  llegeix el diari assegut en un banc, una senyora que passeja un gosset blanc amb un jersei de color vermell, dos nois que es mengen una crep mentre escolten música amb els seus iPods...

Llavors veu una família que li crida l’atenció: el pare camina al davant de la mà del seu fill, un nen d’uns set o vuit anys. Caminen sense parlar, mirant el terra, i semblen molt tristos, com si estiguessin a punt de plorar. Al darrere els segueix la mare, que somriu i fa cara de ser molt feliç, tot i que sembla una mica preocupada. Tot d’una, el pare i la mare s’asseuen en un banc i el nen treu una pilota d’una bossa i se’n va cap a la gespa fent-la botar.

La Cel se’ls mira durant una bona estona.

-Què estrany -diu-. El pare i la mare no han parlat ni una sola vegada i ni tan sols s’han mirat... Deuen estar enfadats. I en lloc de jugar amb la pilota el nen s’ha assegut a la gespa i n’està arrencant trossos sense parar... Vaig a veure què li passa.

I saltant del telescopi baixa volant cap al nen i se li acosta poc a poc per no fer-li un ensurt.

-Hola! -li diu amb un somriure-. Què t’ha fet la gespa? Per què l’estàs arrencant? Em sembla que els jardiners ja es deuen encarregar de tallar-la quan toca...

El nen ni tan sols se la mira i segueix arrencant l’herba.

-Que has vist la meva vareta? -li pregunta la Cel per intentar que el nen parli amb ella.

Aleshores el nen deixa la gespa i aixeca el cap.

-Ets una fada? -li diu mirant-li les ales.

-Doncs jo no n’estic segura -li respon la Cel- perquè no tinc vareta i si no la trobo no podré anar a l’escola de fades, però tothom em diu que sí que ho sóc.

-Vols jugar amb mi a pilota? -li pregunta ell.

-Ui, aquesta pilota és molt gran per mi -li respon ella-. Per què no jugues amb el teu pare?

-El meu pare ja no té ganes de jugar amb mi. De vegades, quan som a casa, juga una estona però de seguida em diu que està cansat o de sobte es posa a plorar i es tanca a la seva habitació -li explica el nen.

-Ah–-fa la Cel-, per això estàs enfadat i arrenques l’herba?

El nen baixa el cap però no diu res. De cop la Cel s’adona que està plorant.

-Per què plores? Que t’he dit alguna cosa que t’ha posat trist? -li pregunta preocupada.

El nen fa que no amb el cap i s’eixuga les llàgrimes abans de mirar la Cel.

-Trobo a faltar la meva mare -li diu sanglotant.

-La teva mare? -fa la Cel mirant cap al banc on seuen els seus pares.

-Sí, es va morir fa quasi un any. Es va posar molt malalta i no es va poder curar.

-Ah, ara ho entenc -pensa la Cel-. Ni el pare ni ell la poden veure!

-Mira -li explica al nen- ara et diré una cosa que potser et semblarà molt estranya. La teva mare és allà, al banc, asseguda al costat del teu pare. Tota l’estona ha estat passejant amb vosaltres i des que s’ha assegut t’està mirant.

El nen mira cap al banc però només hi veu el seu pare.

-Però què dius? Jo no la veig. I a més, com vols que sigui allà asseguda si està morta? Ja no hi és i no tornarà mai més! -li diu esclatant en plors una altra vegada.

Llavors la Cuqueta li diu a la Cel:

-Vés a buscar la mare i digues-li que s’assegui aquí amb vosaltres.

La petita fada fa cas de la veueta i surt volant cap al banc. La mare, que la veu, es posa molt contenta perquè s’adona que potser ella podrà ajudar el seu fill i el seu marit. Li agradaria molt que sabessin que ella està bé i que encara que no la vegin sovint és al seu costat. Quan arriben a la gespa s’asseuen totes dues i la Cel li diu al nen:

-Veritat que em pots veure a mi, que sóc una fada? Doncs hi ha molta gent que no em veu, perquè creu que les fades no existim. La majoria de vegades només em veieu els nens i els animals, però que no em vegin altres persones no vol dir que no existeixi, oi?

“Quan les persones es moren tampoc deixen d’existir. Només deixen el seu cos, perquè ja han viscut tot el que havien de viure i ja no el necessiten, però en realitat segueixen vivint en una altra forma, com si fossin transparents.

“Segur que a l’escola has après que quan l’aigua dels rius i el mar s’escalfa amb el sol puja cap al cel i acaba formant núvols... Mentre puja tu no la veus perquè s’ha convertit en vapor, però en el fons continua sent aigua, no?

-Sí -la interromp el nen- com un dia que vaig deixar un got amb aigua a la terrassa i quan el vaig anar a buscar al cap d’uns dies estava buit!

-Exacte! -fa la Cel-. Doncs el cos de les persones és com si fos el got, i la seva manera de ser, els seus pensaments i tot el que fa que siguin qui són, serien l’aigua. Encara que quan es moren tot això ja no sigui a dins del seu cos i ja no es vegi, segueix existint, com el vapor.

El nen, que ha deixat de plorar, fa que sí amb el cap però se l’escolta amb cara de no acabar d’estar convençut.

-Ja sé que sona estrany -diu la Cel-. Saps què? Farem una cosa perquè vegis que no t’enganyo. Tanca els ulls i recorda’t de com era la teva mare. Pensa en com et senties quan t’abraçava, quan jugava amb tu, quan t’explicava contes... Notes com t’estimava?

Al nen se li escapa una llàgrima dels ulls però sembla content i comença a somriure.

-Ho estàs fent molt bé! -li diu la petita fada animant-lo-. Ara nota aquest amor que senties per la teva mare i nota també l’amor que sentia ella per tu. Ho sents?

El nen fa que sí amb el cap amb els ulls tancats.

-On diries que se n’ha anat aquest amor? Creus que va desaparèixer el dia que va morir la teva mare?

El nen fa que no amb el cap i diu: -No, el noto com si ella encara estigués aquí.

-Veritat que trobes a faltar la mare perquè l’estimaves i sabies que ella t’estimava a tu? Doncs això no ha canviat gens; tu encara l’estimes i ella et segueix estimant.

Però quan el nen obre els ulls se li esborra el somriure de la cara i es torna a posar trist. -Sí, però jo la vull veure, i abraçar-la, i vull que jugui amb mi... La trobo a faltar igualment i em poso molt trist perquè no hi és!

La petita fada sap que pels humans és molt difícil acceptar la mort d’una persona estimada. No sap què dir-li per consolar-lo. Però llavors sent la veu de la Cuqueta, que li diu: -Digues-li a la mare que l’abraci.

La Cel li fa cas i aleshores la mare s’acosta al nen i l’abraça.

-Torna a tancar els ulls -li diu la Cel-. No notes cap sensació estranya?

-Noto escalfor -li diu ell- i una mica de pessigolles, com si em passés la corrent.

-És la teva mare, que t’està abraçant -li explica ella.

Al cap d’una estona la mare el deixa anar i el nen obre els ulls.

-Ja està -diu-. Ja no noto res. De debò era la meva mare? –-pregunta encuriosit.

-Sí -respon la Cel. Ara és aquí, asseguda al teu costat, i està molt contenta perquè has notat la seva abraçada.

-I la podré notar sempre que vulgui? -li pregunta el nen.

-Doncs no ho sé, però és més fàcil que la notis si estàs relaxat. La teva mare és amb tu moltes vegades i t’ajuda encara que tu no te n’adonis. Potser un dia perds una cosa i ella t’ajuda a trobar-la, o t’avisa que no creuis el carrer perquè sap que ve un cotxe que tu encara no has vist... També li agrada mirar-te quan jugues o fas els deures de l’escola, encara que tu en aquells moments no estiguis pensant en ella. I de vegades et visita en somnis perquè puguis veure-la i estar una estona amb ella.

-Sí, de vegades somio amb ella, però encara que tot això que dius sigui veritat, igualment estic trist i la trobo a faltar -fa el nen.

-Sí, ja ho sé, però estar trist no és cap cosa dolenta. Si no estiguéssim mai tristos no notaríem la diferència quan estem contents, perquè tot seria igual. A més, segurament no estàs trist tot el temps, no? Hi deu haver molts moments que t’ho passes bé i fins i tot no hi penses... Sempre la trobaràs a faltar, però poc a poc aniràs aprenent a viure sense que ella hi sigui i t’acostumaràs a tenir-la al costat d’una altra manera. De vegades et posaràs trist però d’altres estaràs content perquè vas tenir molta sort de viure un temps amb ella i perquè et recordaràs de tot el que vau fer junts. I fixa’t, veritat que abans no podia anar amb tu a l’escola? Doncs ara, com ningú la veu, de vegades entra a la classe i s’està amb tu tot el temps!

“Hi ha molta gent que això no s’ho creu, saps? Fa molts i molts anys ningú es creia que la Terra era rodona o que es podria viatjar a la lluna i mira ara... Jo crec que d’aquí a un temps tothom s’ho creurà perquè cada vegada més persones ho notaran, com t’ha passat a tu. I saps què penso? Doncs que sigui com sigui, el que importa és el que tu sents, i si tu et sents millor, no creus que val la pena creure-s’ho?

“I ara, per què no vas al banc i li expliques tot al teu pare? Als adults de vegades els costa més entendre algunes coses, però segur que si li ensenyes a fer el que has fet tu també se n’adonarà que ella també és al seu costat i encara l’estima.

-El pare està tan trist que de vegades em penso que s’oblida que jo existeixo. Abans fèiem moltes coses junts, però des que la mare no hi és ja no vol fer res i no té ganes ni de parlar. No parla mai de la mare i jo no m’atreveixo a fer-ho perquè no vull que es posi pitjor, però jo també estic trist i ara només el tinc a ell.

-Sí, ja t’entenc -li diu la Cel-. De vegades els adults que perden la seva parella es senten tan tristos que es queden sense forces per res. Segurament tu li recordes molt a la teva mare i es posa trist quan et veu, però això no vol dir que no t’estimi. Tu també ets l’únic que té, però potser no sap com dir-te el que li passa. A més, sovint els grans creuen que els nens i nenes no se n’adonen de les coses o que per a ells són diferents... Segur que si tu li parles de com et sents a ell li costarà menys, ja veuràs!

El nen s’aixeca i corre cap al banc. Mentre parla amb el seu pare, la mare li fa una abraçada a la Cel i li dóna les gràcies. Al cap d’uns minuts, el pare i el nen també s’abracen i s’aixequen del banc per anar cap a la gespa xutant la pilota.

-Em sembla que ara estaran bé -pensa la Cel-. Aquesta és una de les coses més difícils que els toca viure als humans, però segur que tots dos en trauran alguna cosa bona per molt que ara els pugui semblar impossible. De moment s’ho estan passant molt bé amb la pilota!

I veient que ja no la necessiten, la Cel s’acomiada del nen amb la mà i s’enlaira movent les seves petites ales.

-Avui ja no em queda gaire temps per buscar la vareta –pensa-. Potser que busqui algun lloc per passar la nit. Demà quan em llevi ja la seguiré buscant.

I tu, la voldràs seguir acompanyant?



9. La sonrisa de una lágrima



Afrontar la muerte de un ser querido.

(Debido a la gran carga de trabajo del ilustrador, he tomado algunas imágenes de Internet para poder publicar el cuento, las cuales sustituiré en cuanto disponga de las imágenes originales).
 

Tras haber cruzado montañas, valles, bosques y pueblos, la pequeña hada Celeste ya no sabe en qué dirección volar. Hace tanto tiempo que busca su varita que no se le ocurre a dónde ir.

-Sigue aquel río -le dice Lucy- y seguro que te llevará a algún lugar especial.

Y haciendo caso de la vocecita, Celeste decide volar por encima del río y seguirlo como si fuera un camino.

Al cabo de un rato llega a una gran ciudad. Ahora el río es muy ancho y a cada lado hay grandes edificios. Algunos parecen palacios. Tienen muchas ventanas y están decorados con columnas y estatuas. También se ven muchos parques con fuentes y arbustos recortados formando figuras.

-¡Uaaaaau! ¡Parecen palacios de princesas! -exclama Celeste-. ¡Seguro que hace tiempo se paseaban por los jardines cogiditas del brazo de su príncipe!

La pequeña hada está tan distraída mirando a derecha e izquierda que no se da cuenta de que se está acercando a un gran puente de piedra que cruza el río.

-¡Cuidado! -le grita Lucy cuando ve que está a punto de llegar.

Ilustración de Melinda Boyce
Pero cuando Celeste reacciona ya es demasiado tarde. Antes de tener tiempo de elevarse para no chocar con el puente se lo encuentra tan cerca que sólo tiene tiempo de poner las manos por delante para no darse de narices. Aunque no puede evitar el trompazo, al menos no se hace tanto daño, pero el golpe le hace perder el equilibrio y cae de cabeza al río.

Por suerte, justo en ese momento pasa una barcaza llena de gente y la pequeña hada va a parar encima del sombrero de una señora que está muy entretenida haciendo fotos sin parar.

-¡Uy, me parece que un pajarito ha vaciado su barriga en mi sombrero! -dice la señora buscando un pañuelo en el bolsillo para limpiarlo.

Pero antes de que se ponga la mano en la cabeza, Celeste salta hasta un flotador que cuelga en un lado de la barca y se sienta en él.

-¡Uf, me ha ido de un pelo que la señora me cogiera con el pañuelo y me tirar al río! Me parece que me quedaré aquí un ratito para descansar, porque entre el choque y la caída me da vueltas la cabeza y me duele todo el cuerpo.

Cuando la barcaza para en la orilla, Celeste ve a un grupo de gente que no para de hacer fotos mientras sigue a una chica que lleva un paraguas rojo y lo mueve arriba y abajo por encima de su cabeza.

-¿Qué hace con un paraguas? -piensa-. ¡Si no está lloviendo! ¿Y por qué la sigue toda esta gente haciendo fotos?

Y como no conoce la ciudad decide seguirles y se sienta en la mochila de un señor que no aparta el ojo de una cámara de video y camina casi sin mirar dónde pone los pies.

Al cabo de unos minutos el grupo gira una esquina y de pronto, como si se hubieran puesto de acuerdo, todos exclaman a la vez:

-¡Ooooooooh!

Ilustración de Anastasia Mak
Celeste, que desde la mochila sólo ve lo que hay detrás, gira la cabeza por encima del hombro del señor que le ha hecho de taxi y entonces la ve: una torre altísima hecha con piezas de hierro unidas como si fueran un juego de mecano.

-¿Qué debe ser eso? -piensa-. A lo mejor lo utilizan para mandar señales al espacio.

Dando un saltito sale de la mochila y empieza a volar hacia la torre. Por todas partes ve gente fotografiándola des de distintos sitios.

-Pues no debe ser una antena para enviar señales –-piensa un poco decepcionada-, pero seguro que es muy importante si todo el mundo le hace fotos.

Debajo de la torre hay gente haciendo cola para subir en ascensor y hay otros, más atrevidos, que suben por unas escaleras larguísimas. Ella se eleva más y más alto hasta llegar a una terraza donde la gente mira hacia abajo apoyada en una barandilla sin parar de hacer fotos y se sienta encima de una especie de telescopio de color azul.

-¡Oh, qué jardines tan bonitos! -exclama fijándose en el parque que hay debajo.

Y allí sentada se entretiene mirando a la gente que pasea por él. Ve una pareja joven que camina de la mano dándose besitos, un hombre que lee el periódico sentado en un banco, una señora que pasea un perrito blanco con un jersey rojo, dos chicos que comen una crep mientras escuchan música con sis iPods...

Entonces ve una familia que le llama la atención: el padre camina delante, de la mano de su hijo, un niño de siete u ocho años. Caminan sin hablar, mirando al suelo, y parecen muy tristes, como si estuvieran a punto de ponerse a llorar. Detrás los sigue la madre, que sonríe y hace cara de ser muy feliz, aunque parece un poco preocupada. De pronto el niño saca una pelota de una bolsa y se va hacia el césped haciéndola botar.

Celeste lo mira durante un rato.

-Qué raro -dice-. El padre y la madre no han hablado ni una sola vez y ni siquiera se han mirado... Deben estar enfadados. Y, en lugar de jugar con la pelota, el niño se ha sentado en el césped y está arrancando trozos sin parar... Voy a ver qué le pasa.

Y saltando del telescopio baja volando hacia el niño y se le acerca poco a poco para no asustarlo.

-¡Hola! -le dice con una sonrisa-. ¿Qué te ha hecho el césped? ¿Por qué lo estás arrancando? Creo que los jardineros ya se encargan de cortarlo cuando toca...

El niño ni siquiera la mira y sigue arrancando la hierba.

-¿Has visto mi varita? -le pregunta Celeste para intentar que el niño hable con ella.

Entonces el niño deja el césped y levanta la cabeza.

-¿Eres un hada? -dice él mirándole las alas.

-Pues no estoy muy segura -responde Celeste- porque no tengo varita y si no la encuentro no podré ir a la escuela de hadas, pero todo el mundo me dice que sí que lo soy.

-¿Quieres jugar conmigo a pelota? -le pregunta él.

-Uy, esta pelota es muy grande para mí -le responde ella-. ¿Por qué no juegas con tu padre?

-Mi padre ya no tiene ganas de jugar conmigo. A veces cuando estamos en casa juega un rato, pero enseguida me dice que está cansado o de pronto se pone a llorar y se encierra en su habitación -le explica el niño.

-Ah, ¿por eso estás tan enfadado y arrancas el césped?

El niño agacha la cabeza pero no dice nada. De pronto Celeste ve que está llorando.

-¿Por qué lloras? ¿He dicho algo que te ha puesto triste? -le pregunta preocupada.

El niño hace que no con la cabeza y se seca las lágrimas antes de mirar a Celeste.

-Echo de menos a mi madre, -dice sollozando.

-¿A tu madre? -pregunta Celeste mirando hacia el banco donde están sus padres.

-Sí, se murió hace casi un año. Se puso muy enferma y no se pudo curar.

-Ah, ahora lo entiendo -piensa la Celeste-. ¡Ni su padre ni él pueden verla!

-Mira -le explica al niño- ahora te diré una cosa que seguramente te parecerá muy rara. Tu madre está ahí, sentada en el banco al lado de tu padre. Ha estado todo el rato paseando con vosotros y desde que se ha sentado te está mirando.

El niño mira hacia el banco pero sólo ve a su padre.

-¿Pero qué dices? Yo no la veo. Y además, ¿cómo quieres que esté ahí sentada si está muerta? ¡Ya no está y no volverá nuca más! -le dice rompiendo a llorar otra vez.

Entonces Lucy le dice a Celeste:

-Ve a buscar a su madre y dile que se siente aquí con vosotros.

La pequeña hada hace caso de la vocecita y sale volando hacia el banco. La madre, que la ve, se pone muy contenta porque quizás ella podrá ayudar a su hijo y a su marido. Le gustaría mucho que supieran que está bien y que, aunque no la vean, a menudo está a su lado. Cuando llegan al césped se sientan las dos y Celeste le dice al niño:

-¿Verdad que puedes verme a mí, que soy un hada? Pues hay mucha gente que no me ve, porque cree que las hadas no existimos. La mayoría de veces sólo me veis los niños y los animales, pero que no me vean otras personas no significa que no exista, ¿no?

“Cuando las personas se mueren tampoco dejan de existir. Sólo dejan su cuerpo, porque ya han aprendido todo lo que tenían que aprender aquí y ya no lo necesitan, pero en realidad siguen viviendo con otra forma, como si fueran transparentes.

“Seguro que en la escuela has aprendido que cuando el agua de los ríos se calienta con el sol sube hasta el cielo y acaba formando nubes... Mientras sube tú no puedes verla porque se ha convertido en vapor, pero en el fondo sigue siendo agua, ¿no?

-Sí -la interrumpe el niño- ¡como un día que dejé un vaso con agua en la terraza y cuando fui a buscarlo al cabo de unos días estaba vacío!

-¡Exacto! -exclama Celeste-. Pues el cuerpo de las personas es como si fuera el vaso, y su forma de ser, sus pensamientos, y todo lo que hace que sean quienes son, serían el agua. Aunque cuando mueren todo esto ya no esté dentro de su cuerpo y ya no se vea, sigue existiendo, como el vapor.

El niño, que ha dejado de llorar, hace que sí con la cabeza pero la escucha con cara de no estar del todo convencido.

-Ya sé que parece muy extraño -dice Celeste-. ¿Sabes qué? Haremos una cosa para que veas que no te engaño. Cierra los ojos y recuerda cómo era tu madre. Piensa en cómo te sentías cuando te abrazaba, cuando jugaba contigo, cuando te explicaba cuentos... ¿Notas cuánto te quería?

Al niño le cae una lágrima por la mejilla pero parece contento y empieza a sonreír.

-¡Lo estás haciendo muy bien! -le dice la pequeña hada animándole-. Ahora nota ese amor que sentías por tu madre y nota también el amor que sentía ella por ti. ¿Lo sientes?

El niño hace que sí con la cabeza con los ojos cerrados.

-¿A dónde dirías que se ha ido ese amor? ¿Crees que desapareció el día que murió tu madre?

El niño hace que no con la cabeza y dice: -No, lo noto como si ella todavía estuviese aquí.

-¿Verdad que echas de menos a tu madre porque la querías y sabías que ella te quería a ti? Pues eso no ha cambiado nada; tú todavía la quieres y ella sigue queriéndote.

Pero cuando el niño abre los ojos se le borra la sonrisa de la cara y vuelve a ponerse triste. -¡Sí, pero yo quiero verla, y abrazarla, y quiero que juegue conmigo!... La echo de menos igualmente y me pongo muy triste porque no está.

La pequeña hada sabe que para los humanos es muy difícil aceptar la muerte de un ser querido. No sabe qué decirle al niño para consolarle. Pero entonces oye la voz de Lucy: -Dile a su madre que lo abrace.

Celeste le hace caso y entonces la madre se acerca al niño y lo abraza.

-Vuelve a cerrar los ojos -le dice Celeste-. ¿No notas ninguna sensación extraña?

-Noto calor -le dice él- y un poco de cosquillas, como si me pasara la corriente.

-Es tu madre, que te está abrazando -le explica ella.

Al cabo de un rato la madre lo suelta y el niño abre los ojos.

-Ya está -dice-. Ya no noto nada. ¿De verdad era mi madre?–-pregunta con curiosidad.

-Sí –responde Celeste. Ahora está aquí, sentada a tu lado, y está muy contenta porque has notado su abrazo.

-¿Y la podré notar siempre que quiera? -le pregunta el niño.

-Pues no lo sé, pero es más fácil si estás relajado. Tu madre está contigo muchas veces y te ayuda aunque tú no te des cuenta. A lo mejor un día pierdes una cosa y ella te ayuda a encontrarla o te avisa para que no cruces la calle porque viene un coche y tú no lo has visto... También le gusta mirarte cuando juegas o haces los deberes, aunque tú en esos momentos no estés pensando en ella. Y a veces te visita en tus sueños para que puedas verla y estar con ella.

-Sí, a veces sueño con ella, pero aunque todo eso que dices sea verdad igualmente estoy triste y la echo de menos.

-Sí, ya lo sé, pero estar triste no es malo. Si no estuviéramos nunca tristes no notaríamos la diferencia cuando estuviéramos contentos, porque todo sería igual. Además, seguramente no estás triste todo el tiempo ¿no? Debe haber muchos momentos en que te lo pasas bien y ni siquiera piensas en ella... Siempre la echarás de menos, pero poco a poco aprenderás a vivir sin ella y te acostumbrarás a que esté a tu lado de otra forma. A veces te pondrás triste pero otras estarás contento porque tuviste mucha suerte de vivir un tiempo con ella y porque recordarás todo lo que hicisteis juntos. Y fíjate, ¿verdad que antes no podía ir contigo a la escuela? ¡Pues ahora, como nadie la ve, a veces entra en clase y se queda contigo todo el tiempo!

“Hay mucha gente que esto no se lo cree ¿sabes? Hace muchísimos años nadie creía que la Tierra era redonda o que se podría viajar a la luna y fíjate ahora... Yo creo que de aquí a un tiempo todo el mundo se lo creerá porque cada vez más personas lo notarán, como tú. Y ¿sabes qué pienso? Pues que sea como sea, lo que importa es lo que tú sientes, y si tú te sientes mejor ¿no crees que vale la pena creerlo?

“Y ahora, ¿por qué no vas al banco y se lo cuentas todo a tu padre? A los adultos a veces les cuesta más entender algunas cosas, pero seguro que si le enseñas a hacer lo que has hecho tú también se dará cuenta de que ella también está a su lado y todavía le quiere.

-Mi padre está tan triste que a veces creo que se olvida de que existo. Antes hacíamos muchas cosas juntos, pero desde que mamá no está ya no quiere hacer nada y no tiene ganas ni de hablar. No habla nunca de ella y yo no me atrevo a hacerlo porque no quiero que se ponga peor, pero yo también estoy triste y ahora sólo le tengo a él.

-Sí, ya te entiendo -le dice Celeste-. A veces los adultos que pierden a su pareja se sienten tan tristes que se quedan sin fuerzas para nada. Seguramente tú le recuerdas mucho a tu madre y se pone triste cuando te ve, pero eso no quiere decir que no te quiera. Tú también eres lo único que tiene, pero quizás no sabe cómo decirte lo que le pasa. Además, a menudo los mayores creen que los niños y niñas no se dan cuenta de las cosas o que para ellos son distintas... ¡Seguro que si tú le hablas de cómo te sientes, a é le costará menos, ya verás!

El niño se levanta y corre hacia el banco. Mientras habla con su padre, su madre le da un abrazo a Celeste y le da las gracias. Al cabo de unos minutos, el padre y el niño también se abrazan y se levantan del banco para ir hacia el césped chutando la pelota.

-Me parece que ahora estarán bien -piensa Celeste-. Esta es una de las cosas más difíciles que les toca vivir a los humanos, pero seguro que los dos sacarán algo bueno de lo que les ha pasado, por mucho que ahora les pueda parecer imposible. ¡De momento se están divirtiendo con la pelota!

Y viendo que ya no la necesitan, Celeste se despide del niño con la mano y se eleva moviendo sus pequeñas alas.

-Hoy ya no me queda tiempo para buscar mi varita -piensa-. Creo que buscaré algún sitio para pasar la noche y mañana cuando me levante la seguiré buscando.

¿Y tú, quieres seguirla acompañando?



El secret de les fades

Per aprendre a confiar en la nostra veu interior i en que els nostres somnis es poden fer realitat.

Avui la petita fada Cel s’ha despertat abans que sortís el sol. Sap que s’ha de llevar per continuar buscant la seva vareta, però està molt cansada i les ales li fan mal de tant volar. Quan veu que encara és fosc torna a tancar els ulls i torna a tapar-se amb la fulla per continuar dormint, però no pot. No pot deixar de pensar en el somni que ha tingut aquesta nit: era a casa, al seu llit, i es despertava molt contenta perquè per fi havia trobat la vareta i podia anar a l’escola de fades. Fa tants mesos que viatja buscant-la... Ja no sap on anar ni a qui preguntar. De cop es posa trista i es sent molt sola. 

-Potser no la trobaré mai -pensa-. Potser no haig de ser una fada. Potser en lloc d’ajudar la gent he de fer alguna altra cosa, com ara fer melmelades de fruita, pintar quadres o aprendre a tocar algun instrument... I si m’he equivocat? I si només volia ser una fada perquè volia ser com les meves amigues?

I sense adonar-se’n comença a fer una llista de totes les coses que segurament li impedeixen ser una fada: -Per començar, no tinc vareta, i totes les fades en necessiten una per poder fer màgia. Tampoc no conec cap paraula màgica, i sense paraules màgiques no puc fer res. A sobre estic sempre sentint una veueta estranya que em parla i que no sé d’on ve... I si m’estic tornant boja? No puc ser una fada si estic boja! I aquestes mitges de colors que porto... A mi m’agraden molt, però les fades no es vesteixen així... 

I a mesura que se li van acudint més i més coses es va convencent que ella no ha nascut per ser una fada. -Ara que ho penso, tampoc és tan greu no ser una fada. No tothom ho és. Potser puc fer moltes altres coses i ser molt feliç sense fer màgia.

Poc a poc comença a imaginar-se la seva nova vida i es va posant contenta pensant en totes les coses que podrà fer sense ser una fada. I mentrestant el cel va canviant de color i els primers raigs del sol comencen a obrir-se camí entre les fulles dels arbres.

-Aixeca’t i vés a casa -li xiuxiueja la Cuqueta apartant-li els cabells de l’orella. Però la Cel està tan ocupada pensant que no la sent-. Aixeca’t i vés a casa -li torna a dir aixecant la veu. Però res de res. La Cel té el cap tan ple de pensaments que no li queda espai perquè li arribin les paraules de la seva amiga... Aleshores, la Cuqueta, que no pot cridar més, agafa una ploma del terra i li comença a fer pessigolles a l’orella.

La Cel fa un bot i es posa dreta d’un salt. I com no hi ha res com un ensurt per deixar la ment en blanc, llavors la Cuqueta, que no es pot aguantar el riure, aprofita per tornar-li a dir: -Vés a casa, Cel. Ja és hora de tornar.

I aquest cop la petita fada sí que la sent. –Potser sí que hauria de tornar a casa –-pensa-. La veritat és que aquesta veueta que sento sempre acaba tenint raó, vingui d’on vingui.

I així doncs, després d’esmorzar una mica de nèctar fa uns estiraments d’ales, les sacseja una mica per comprovar que pot volar encara que li facin mal i fa un saltet per enlairar-se. Per primer cop en molts mesos avui no va a buscar la vareta. Avui la Cel torna a casa.

No hi ha ni un núvol i no corre gens d’aire. La Cel vola a poc a poc per no cansar-se. Té un llarg camí per davant i encara que té moltes ganes d’arribar sap que no pot forçar massa les seves petites ales. Però tot d’una sent un soroll molt fort i, abans de tenir temps de mirar d’on ve, un fort remolí l’arrossega i la fa girar a gran velocitat fent-li perdre l’equilibri i posant-la caps per avall. Després de fer voltes en totes direccions per fi aconsegueix recuperar-se, però abans de poder entendre què ha passat torna a sentir el mateix soroll i un altre remolí se l’emporta de nou i la fa girar i girar sense que pugui fer-hi res.

Quan sembla que tot ha passat, la petita fada Cel s’aparta els cabells de la cara i esbufega intentant recuperar l’alè.

-Però què ha estat això? Què ha passat? He estat a punt de caure a terra! Quin ensurt!

I aleshores la veu. Una avioneta de color groc fa giravolts, puja i baixa pel cel com si fes dibuixos a l’aire.

-Eh, tu! -crida-. Vigila per on vas, que has estat a punt de fer-me caure!-

L’avioneta fa un gir i torna enrere, acostant-se a la Cel. 

-Noooooo! No hi tornis! -fa ella espantada. Però aquest cop l’avioneta s’hi acosta amb molta cura i es posa just per sota de la petita fada.

-Vaja, ho sento molt, no t’havia vist! -li diu el pilot-. Estàs bé?

-Sí, però les ales ja em feien mal i ara només m’ha faltat això. No podré volar gaire estona més i no podré arribar a casa -li respon ella.

- No pateixis, jo t’hi portaré. És el mínim que puc fer per compensar-te. Baixa a poc a poc i seu a la meva falda -li diu ell.

I la Cel, amb molta cura, baixa fins a la falda del pilot i s’hi asseu. 

-Caram, no m’havia trobat mai una fada! -diu el pilot.

-No, no sóc una fada -diu la Cel-. Per això torno a casa, perquè em pensava que trobaria la meva vareta però crec que em vaig equivocar i ja no cal que la trobi. Fa mesos que la busco per tot arreu, però segurament no l’he trobat perquè no sóc cap fada.

-Saps? -fa ell-. De vegades anem molt lluny per buscar les coses que volem trobar i al final resulta que les teníem ben a la vora i no ens n’ havíem adonat. I sovint les trobem quan deixem de buscar-les.

-Doncs la vaig buscar molt bé per casa abans de marxar i et puc assegurar que no hi era -li diu la Cel tota convençuda. 

-Tu diràs el que vulguis, però per mi sí que ets una fada -li diu el pilot amb un somriure.

La Cel se’l mira pensant que aquest home no té ni idea de fades i decideix canviar de tema.

-I tu què feies abans volant d’aquella manera tan estranya? No és perillós?

-Això es diu fer acrobàcies. S’ha de practicar molt i sempre s’ha d’estar molt alerta, però un cop n’has après és molt divertit. Tu tens molta sort perquè tens ales i pots volar, però jo només puc fer-ho en l’avioneta. Quan era petit ja somiava a poder pilotar avions, així que quan vaig poder vaig aprendre’n i ara m’ho passo pipa.

-Sí, no cal que ho diguis -­fa la Cel- però potser que vagis una mica més amb compte.

Al cap d’una bona estona la Cel mira cap avall i veu que ja comença a reconèixer el paisatge. Sobrevolen immensos camps i boscos verds, i de tant en tant algun petit poble de casetes amb la teulada de pissarra. De tant en tant veuen les ruïnes d’algun castell o algun ramat de cérvols que corren espantats pel soroll de l’avioneta.

-Mira! Allà! Ja falta poc! -crida la Cel senyalant cap avall. 

Enmig d’una gran plana hi ha un cercle de pedres immenses clavades a terra. N’hi ha algunes que estan posades planes a sobre de les altres, com si formessin una taula.

-Això és molt bonic. Tu vius aquí? -li pregunta el pilot. 

-No, encara falta una mica, però de tant en tant m’agrada molt venir a passar-hi el dia, perquè és un lloc molt màgic.

Després de sobrevolar una zona de muntanyes i valls verdes la Cel exclama:

-Ja hi som! Allò d’allà a baix és l’escola! -i sense que el pilot tingui temps d’adonar-se’n salta de l’avioneta fent una cabriola. 

-Moltes gràcies per portar-me -li diu al seu nou amic-. Abans d’anar a casa baixaré un moment a saludar les meves amigues.

Però abans de marxar s’acosta al pilot i li fa una abraçada i un petó a la galta.

-M’ha agradat molt volar amb tu. Espero que algun dia ens tornem a trobar i ho repetim -li diu. Ell somriu, li fa adéu amb la mà i fa mitja volta per marxar.

La petita fada Cel baixa cap al bosc on hi ha l’escola, però abans d’arribar decideix asseure’s a la branca d’un arbre i observar les seves amigues que estan a fora fent pràctiques amb les varetes.

-Què bé s’ho passen -pensa.

I sense poder-ho evitar es posa una mica trista.

-M’hagués agradat molt ser una fada com vosaltres, però si no pot ser no pot ser. Segurament també faré coses divertides i podré ser molt feliç.

Mentrestant la Cuqueta ha marxat cap a l’escola i ha entrat per una finestra al despatx de la mestra.

-Hola Cuqueta! Quina sorpresa! -li diu ella quan la veu-. Com li ha anat a la Cel? Ja ha descobert el secret de les fades?

La Cuqueta li explica a la mestra totes les coses que els han passat durant el viatge i li diu que la Cel ha decidit que ja no vol ser una fada perquè no ha trobat la vareta.

-–Ha descobert el secret, però no ho sap -li diu mestra-. És una llàstima que ja no vulgui ser una fada, però és normal que quan les coses es posen difícils de vegades dubtem de si val la pena seguir. Per què no la vas a buscar i li dius que em vingui a veure?

I la Cuqueta surt per allà on havia entrat i vola cap a l’arbre on hi ha la Cel.

-No tinc ganes de parlar amb ningú. Estic molt cansada del viatge. Me’n vaig cap a casa. Ja tornaré un altre dia -pensa.

Però aleshores la Cuqueta li diu:

-Al menys vés a saludar la mestra i digues-li que ja has tornat.

I en l’últim moment la Cel, que ha sentit la veueta, decideix fer-li cas i vola cap a l’escola.

-Hola! -saluda entrant per la finestra.

-Hola Cel! Quina alegria veure’t! Com t’ha anat? Ja has trobat la teva vareta? –-li pregunta la mestra.

La Cel fa que no amb el cap, però com no vol que la mestra vegi que està trista fa un somriure i li diu:

-Saps mestra? He decidit que això de ser una fada no fa per mi. Crec que prefereixo fer coses més normals... Potser aprendré a tocar un instrument o a pintar quadres!

-Ah, si? -fa la mestra-–doncs és una llàstima, ara que has descobert el secret de les fades. Les teves companyes encara no ho han fet, i això que quasi estem acabant el curs.

La Cel se la mira amb cara d’estranyada.

-El secret? Quin secret? Jo no he descobert cap secret.

-I tant que sí. Has descobert el secret de les fades, el secret de la nostra màgia.

“Mira, et presento la Cuqueta -li diu mentre la cuca de llum se li acosta i se li posa a la mà-. T’ha acompanyat tot aquest temps i sempre que necessitaves ajuda t’ha parlat i t’ha dit què havies de fer.

-Vaja! Ara ho entenc! Jo sentia una veueta però no sabia d’on venia, i la veritat és que sempre l’ha encertat! -exclama la Cel amb els ulls oberts com plats. I la mestra continua:

-Les fades, i de fet tothom, podem sentir aquesta veueta, però de vegades la gent està tan ocupada pensant en els seus problemes i té el cap tan ple de pensaments que no la sent. Jo li vaig dir a la Cuqueta que t’acompanyés perquè estaves tan trista per haver perdut la vareta que no podies escoltar la teva veueta, i ella t’ha fet d’altaveu perquè poguessis sentir-la millor. I veig que ha funcionat!”

-Sí, però -fa la Cel- i això què té a veure amb el secret de les fades?

-Doncs que si saps escoltar la veueta i fer-li cas sempre trobaràs solucions als teus problemes i també podràs ajudar a qui ho necessiti. No és això el que fan les fades, ajudar? Durant tot el teu viatge has fet molts amics i els has ajudat quan tenien problemes. I mentre ho feies fins i tot t’has oblidat de buscar la vareta –li explica la mestra.

Però la Cel fa cara de no acabar-ho d’entendre.

-Cel-–li diu la mestra acostant-se-li i acaronant-li els cabells- per fer màgia no cal cap vareta. La màgia de les fades és a dins! La vareta només la portem perquè molta gent no es creu que es pugui fer màgia sense ella, però en realitat la màgia la fem nosaltres. Tu ja ets una fada, encara que no hagis trobat la teva. Si aprens a callar els teus pensaments podràs sentir la veueta sempre que la necessitis i podràs ajudar a qui t’ho demani, perquè sempre trobaràs la resposta que busques. Tothom pot fer-ho, però de vegades tots necessitem una mica d’ajuda, i per això estem les fades, per ajudar quan algú no pot fer-ho sol.

Mentre escolta la mestra, la petita fada Cel sent tanta alegria que li agafen ganes de posar-se a ballar. Està tan feliç que li agradaria poder-ho explicar a tots els amics que ha fet durant el seu viatge. Se n’adona que tot l’esforç, tot el cansament i tot el temps que ha passat fora de casa han valgut la pena.

-Ara, però, has d’anar amb compte -li diu la mestra-. Encara que siguis una fada i tinguis moltes ganes d’ajudar als altres només ho pots fer si t’ho demanen. No pots fer màgia per canviar la vida de ningú ni pots obligar-los a fer res que no vulguin. Això és el més important de la teva tasca: els has d’ajudar perquè ells mateixos aprenguin a escoltar també la seva veueta.

-I ara ja no cal que vingui a l’escola? -li pregunta la Cel.  

-No cal que vinguis, però pots fer-ho sempre que vulguis. Totes estarem molt contentes si ens visites de tant en tant.

La Cel se li llença al coll i li fa una forta abraçada. Després agafa la Cuqueta amb molta cura i li fa un petonet. -Moltes gràcies Cuqueta. No ho hauria aconseguit sense tu -li diu, i la torna a deixar a la capseta daurada perquè descansi. I fent una cabriola d’alegria surt volant per la finestra per anar-se’n, per fi, a casa.

Quan entra per la porta se n’adona de com n’està de cansada, i sense ni tan sols treure’s la roba s’estira al llit i es queda adormida en un tres i no res. Quan es desperta l’endemà al matí decideix posar una mica d’ordre i endreçar la casa, perquè va marxar tan ràpid que ni tan sols va fer-se el llit. Estira els llençols i agafa el coixí per posar-lo bé. Aleshores la veu.

-La meva vareta!–-exclama sorpresa.

La nit abans de començar l’escola l’havia desat sota el coixí perquè estava tan contenta que volia tenir-la ben a prop i no oblidar-se-la l’endemà, però es va llevar tan nerviosa que li va marxar del cap on l’havia posat.

-Vaja, el pilot de l’avioneta tenia raó. L’he buscat per tot arreu i no podia tenir-la més a prop. I ara que havia deixat de buscar-la l’he trobat.

I amb la vareta a la mà comença a fer giravolts per l’habitació fent-se un fart de riure.

-Al final el que vaig somiar s’ha fet realitat. Sóc a casa i he trobat la vareta... I sóc una fada, una fada de veritat!

I sí, el seu somni s’ha fet realitat i el seu llarg viatge s’ha acabat, però el que la Cel no sap és que ara que és una fada tampoc deixarà mai de viatjar.

De vegades ens esforcem molt per aconseguir una cosa que fa temps que desitgem, però arriba un moment en què ens sembla que no l’aconseguirem mai. Aleshores dubtem, pensem que potser no és per nosaltres i decidim oblidar-la. Però si allò que desitgem és important per la nostra vida i pel nostre creixement, al final segur que l’acabarem aconseguint. Si ha de ser, serà, i si no, no serà, però tant si l’aconseguim com si no, sempre aprendrem alguna cosa que necessitàvem aprendre. Tots tenim dons i habilitats especials i hem d’intentar sempre utilitzar-los de la millor manera possible. 

La Cel està tan cansada de buscar la vareta que dubta del seu desig més gran, ser una fada. Però al final, sense saber-ho, ja s’ha convertit en una. Té molts dons per ser una fada, i per això tots els seus esforços l’han ajudat a aconseguir-ho.

De vegades hem de prendre decisions i no sabem què fer. Quan més hi pensem, més difícil ens resulta, i fins i tot al final podem arribar a decidir coses que no són el millor per nosaltres. En canvi, si aprenem a escoltar la veueta, la decisió que prenguem sempre serà encertada i més tard o més d’hora veurem que el que hem triat era el millor que podíem triar. Però només podem sentir-la quan tenim la ment tranquil·la, sense pensaments.

Al principi la Cel no sent la Cuqueta perquè està molt ocupada pensant en tot el que podrà fer sense ser una fada. Quan la Cuqueta li fa pessigolles a l’orella, deixa de pensar i és aleshores quan per fi la sent.

Quan veiem que algú necessita ajuda, sobre tot quan és una persona que estimem, sovint intentem solucionar-li els problemes perquè no ens agrada que pateixi. No hem d’oblidar que els problemes sempre són oportunitats per aprendre alguna cosa, i per això cadascú ha de poder trobar les seves solucions. Si nosaltres fem la seva feina, els estem prenent una oportunitat per créixer i aprendre una cosa que els fa falta. En canvi, si la persona ens demana que l’ajudem sí que podem fer-ho, sobre tot intentant que ella mateixa aprengui a escoltar la seva veueta i trobar quina és la millor solució al que li passa. Això, però, no compta si algú s’ha fet mal o està en perill! Aleshores l’hem d’ajudar de seguida que ho veiem. 

La mestra li diu a la Cel que vagi amb compte i que només pot ajudar a qui li demani. El més important de la seva tasca de fada és ajudar als altres perquè aprenguin a escoltar la seva veueta.

De vegades, quan dormim, tenim somnis que ens ajuden a entendre coses que ens han passat, ens donen respostes a preguntes que ens fem o ens ensenyen coses que després ens passen. Quan no podem sentir la nostra veueta, sovint ens parla a través dels somnis perquè l’entenguem millor. 

La cel somia que és a casa i que ha trobat la vareta. Al principi es posa trista i decideix tornar-hi perquè està cansada de buscar-la i creu que no ha de ser una fada, però al final resulta que el seu somni es fa realitat. El somni l’ajuda perquè decideixi marxar a casa i a més li ensenya el que passarà després, encara que la Cel no se n’adoni fins que troba la vareta.