1. L'escola de fades

Per aprendre a confiar en tu mateix/a i a connectar amb el teu interior.

Aquesta nit la petita fada Cel gairebé no ha pogut dormir. Fa dies que espera impacient que comenci el curs a l’escola de fades. I per fi ha arribat el primer dia de classe! D’una revolada salta del llit i s’espolsa la son sacsejant les seves petites ales. 

Ben aviat comença a sentir els crits i les rialles de les seves companyes que van camí de l’escola.

–Vinc de seguida! –els diu traient el cap per la finestra–. Només haig d’agafar la vareta!

Però quan fa una ullada al seu voltant s’adona ben aviat que la seva vareta no hi és.

Sent com el cor li comença a bategar molt de pressa i, amoïnada, es posa a remenar els calaixos, mira sota el llit, buida les caixes de joguines... fins i tot surt a fora  i la busca sota les pedres i entre els matolls. Però la vareta no apareix...

–I ara què faré?–, exclama asseguda a terra i amb els ulls plens de llàgrimes.

En sentir els seus plors les seves companyes s’han acostat a veure què li passa.

–Pobre Cel –sent que una d’elles li diu a una altra–. Sense la seva vareta ja no podrà ser una fada de veritat. Ja no cal que vingui a l’escola. Au, anem que farem tard!

La petita fada Cel ho ha sentit tot, i es queda allà asseguda, sola i molt, molt trista.

–Potser tenen raó –pensa– i ja no cal que vagi a l’escola de fades, perquè sense la meva vareta no podré ser mai una fada.

I mentre les llàgrimes li regalimen per les galtes es pregunta:

–I ara com ajudaré la gent? Com faré realitat els desitjos sense la màgia d’una vareta?

I plora, plora sense parar... i la seva tristor s’escampa per tot el seu cos, i poc a poc les seves ales van deixant de brillar.

Però a l’escola, la mestra de les fades ho ha vist i ho ha sentit tot. Ella coneix la Cel i sap que seria una fada fantàstica, perquè té el més important que ha de tenir una fada: un gran desig d’ajudar els altres.

Llavors, obre un calaix i agafa una capseta daurada. A dins, arraulides unes contra les altres, dormen una pila de cuques de llum. Amb molta cura n’agafa una, i bufant amb molta suavitat l’omple de la màgia del seu alè.

–Desperta’t Cuqueta! –li diu–. Ves i digues a la Cel que no deixi de buscar. Acompanya-la i ajuda-la a trobar el secret de les fades!

La petita fada Cel s’ha quedat mig adormida després de plorar tant. Quan obre els ulls continua pensant en el que han dit les seves companyes i n’està cada cop més convençuda: mai no podrà ser una fada.

Però de sobte sent una veueta que li diu:

–Continua buscant, Cel, continua buscant...

–Qui parla? –pregunta, mirant a tot arreu–. Qui hi ha?

Però no veu ningú, perquè la cuca és molt petitona i s’amaga al seu darrere.

–Continua buscant, Cel, continua buscant... –torna a sentir. No sap d’on surt aquella veu. Mira al seu voltant però no ho descobreix!

I tot d’una s’adona que potser hauria de fer cas de la veueta.

–No sé qui ets, però potser tens raó –diu–. La meva vareta és en algun lloc, i sigui on sigui  la trobaré. I llavors podré anar a l’escola i aprendre a ser una fada de veritat!

I de mica en mica les seves petites ales tornen a brillar, i les llàgrimes que li han caigut s’han convertit en espurnes de colors que li adornen el vestit. Amb un somriure als llavis la petita aprenenta de fada es prepara per començar el seu viatge; un viatge que la durà per tot el món on trobarà un munt d’amics que l’ajudaran a buscar la seva vareta.

Vols acompanyar la teva nova amigueta?...

De vegades volem fer una cosa però algú ens diu que no en sabrem o que no podrem i llavors ni tan sols ho intentem. L’important és el que tu penses de tu mateix o de tu mateixa, no el que pensen els altres, que a més a més moltes vegades s’equivoquen. Si desitges fer una cosa, posa-hi totes les teves ganes i esforça’t tot el que puguis. Tant si te’n surts com si no, al menys ho hauràs intentat i potser hauràs descobert coses que necessites aprendre per poder-la fer més endavant. 

La Cel desitja anar a l’escola de fades per convertir-se en una fada de veritat. Però fa cas de les seves companyes, creu que ja no hi pot anar i es posa molt trista perquè pensa que ja no pot fer realitat el seu desig. Si no els hagués fet cas, creus que hauria  plorat tant? Potser s’hagués posat una mica trista per haver perdut la vareta però hauria anat igualment a l’escola. 

Tu també tens una veueta que t’acompanya. No és una cuca de llum de veritat. És allò que, molt a dins teu, et diu el que has de fer i t’ajuda a trobar solucions als teus problemes. Per sentir-la estigues en silenci i pregunta-li allò que vols saber. No sentiràs cap veu diferent de la teva, ni la sentiràs amb les orelles. La notaràs com un pensament, com si fossis tu qui la pensa. Però sabràs que és ella, perquè no tindràs cap dubte que aquesta és la resposta que necessitaves.

La Cel es queda molt trista perquè creu que ja no podrà ser una fada, però quan escolta la veueta, que li diu que continuï buscant la vareta, torna a creure que algun dia podrà anar a l’escola. La veueta li dóna una solució per poder aconseguir el que més desitja.