Per entendre la por i aprendre a superar-la.
Fa un dia preciós. Els arbres s’estan començant a vestir
amb els colors de la tardor i omplen el paisatge de tota mena de grocs, marrons
i vermells. La petita fada Cel vola seguint el curs d’un rierol que corre enmig
d’una vall. Poc a poc el sol comença a escalfar i eixuga la rosada que cobreix
les fulles i les flors.
–Estic començant a tenir calor –diu passant-se la mà
pel front–. Em sembla que aniré a refrescar-me i a beure una mica d’aigua.
I un cop arriba a baix s’asseu a dalt d’una pedra, estira
les mans i les fica a dins de l’aigua.
De sobte es queda mirant unes fulles que baixen pel riu
fent giravolts i d’un salt es posa dreta i exclama:
–Ara sí que m’ho passaré bé! Quina idea acabo de tenir!
I donant-se impuls amb les ales fa una cabriola i va a
parar a sobre d’una fulla que llisca per l’aigua.
–Uau! Què divertit! –crida mentre la seva barqueta la
porta riu avall.
Mentre l’aigua l’arrossega, la petita fada descansa
mirant el cel i gaudint de la frescor de les gotetes que l’esquitxen de tant en
tant.
Però de sobte la fulla xoca contra una pedra i la Cel cau
al riu. De seguida treu el cap, però amb les ales mullades no pot volar, i
l’aigua té tanta força que no la deixa acostar-se a la vora.
–Auxili! –crida–. Que algú m’ajudi!
Però no hi ha ningú i, al cap d’una estona, la Cel deixa de cridar i comença a sentir-se
molt cansada.
–Com ho faré per sortir d’aquí? –pensa tancant els
ulls –. No sé quant temps podré aguantar...
Però llavors sent que una mà l’agafa, la treu de l’aigua
i l’estira sobre l’herba amb molta cura. La Cel obre els ulls i veu un nen amb
la pell fosca que porta una ploma lligada al cap amb una cinta. Però els ulls
se li tornen a tancar i, de tan cansada que està, es queda adormida.
Al cap d’una estona es desperta i, sense aixecar-se, veu
el nen que l’ha tret de l’aigua. Està assegut a la vora del riu fent punxa a un
pal amb un ganivet. La petita fada comprova que les seves ales s’han eixugat i
s’enlaira volant cap al nen.
–Pots volar? –li pregunta el nen amb cara de sorpresa.
–És clar, sóc una fada –li respon ella–. Bé, això és
el que m’agradaria, però he perdut la meva vareta i no puc anar a l’escola. Que
potser l’has vist per aquí?
–Doncs no –li respon ell– però si vols te’n faig una–. Jo en sé molt de fer coses amb els pals.
–Gràcies, però crec que no serviria. Les varetes es fan
d’una fusta molt especial i tenen màgia –li explica ella–. I què és això que
fas?
–És una fletxa pel meu arc, que també l’he fet jo –li
diu el nen.
–I això què és? –li pregunta la Cel assenyalant una
mena de bossa llarga i estreta de pell.
–És un carcaix, i serveix per guardar-hi les fletxes.
També l’he fet jo –li explica ell.
–Ah! –fa la Cel–. Doncs encara et queda molta feina si
vols omplir-lo. Només tens una fletxa?
Fent que sí amb el cap el nen li respon:
–És que fa dies que no hi ha cap tempesta i el riu no
porta gaires pals ni fustes, i a més, de vegades quan els cullo de l’aigua
estan podrits i es trenquen.
–I per què no vas a buscar-los al bosc? –li pregunta
ella. Allà segur que trobaries els que necessites.
–Al bosc? –exclama el nen amb cara d’espantat–. Ui, no!
El bosc és molt perillós!
–Que un bosc és perillós? –fa la Cel amb cara
d’estranyada.
–I per què dius això? Els boscos són preciosos, i allà
només hi viuen plantes i animalets.
–Sí, això mateix, animals grans i dolents que fan mal a
la gent que s’hi acosta! –li diu el nen amb la cara trista.
–Què vols dir? –pregunta ella–. Si no hi ha cap animal
que sigui dolent. Ells només maten per menjar i per defensar-se.
Aleshores el nen es queda callat mirant el
bosc i una llàgrima li cau rodolant per la galta.
–Fa dues llunes el bruixot de la tribu va
marxar a collir plantes pels seus beuratges i no ha tornat més. El van anar a
buscar i no el van trobar. I aquella mateixa nit es van sentir uns sorolls molt
estranys, com uns crits d’una bèstia enfadada. Des d’aleshores ningú no hi ha
tornat a entrar.
–Què estrany –li diu la Cel–. Jo conec molts boscos i
mai no hi ha passat res així. Els boscos són part de la natura, i la natura no
és dolenta... Segur que hi ha una explicació.
Llavors la Cel sent la Cuqueta que li diu:
–Ell t’ha ajudat a sortir del riu. Ajuda’l a vèncer la
por.
–I com ho faig? –pensa.
–Acompanya’l i digues-li que una fada és màgica i que no
us pot passar res.
–Sí, però no tinc la meva vareta –li respon ella a la
veueta.
–No la necessites. Però així ell es sentirà més segur.
Així doncs, la petita fada ben decidida li diu al nen que
l’acompanyarà i que no li passarà res perquè la seva màgia els protegirà.
–Vinga, sigues més fort que la por! –li diu veient que
no es decideix. Potser allà dins trobes els millors pals per fer fletxes. Si no
hi vas trigaràs molt a omplir el carcaix!
I, poc a poc, el nen s’aixeca i comença a caminar. La Cel
se li asseu a l’espatlla perquè es senti protegit.
Però just abans d’entrar-hi el nen fa mitja volta i torna
enrere.
–Què fas? –exclama la Cel–. Si no t’atreveixes, mai
descobriràs què hi ha. Potser et perdràs alguna cosa bonica. Oi que t’agrada
fer fletxes? Doncs au, sigues més fort que la teva por, no deixis que et
guanyi!
Finalment el nen entra decidit a dins del bosc sense pensar-s’ho.
Finalment el nen entra decidit a dins del bosc sense pensar-s’ho.
–Què és aquest soroll? –crida de sobte espantat.
–Tranquil, és un ocell que avisa els altres que som aquí –li diu ella.
–Què ha estat allò que s’ha mogut darrere aquella
planta? –torna a cridar al cap d’un moment.
–Doncs un conillet que s’ha espantat en veure’ns, com la
majoria d’animals, que s’espanten quan veuen alguna persona...
–Aaaah –fa el nen una mica menys nerviós.
Quan fa una estona que caminen el nen sembla que ja no té
por, i va collint pals per terra mentre la Cel vola parant de tant en tant a
prendre una mica de nèctar d’alguna flor.
Però tot d’una se sent un rugit molt fort i tots els
ocells deixen de cantar de cop:
–Grrrrrr! Grrrrrr!
–Estigues tranquil i no et moguis –li diu la Cel al
nen.
El pobre no es podria moure encara que volgués. Està tan
espantat que no pot ni parlar.
Al davant seu es comencen a moure uns matolls, i del
darrere d’un arbre apareix un ós immens. La Cel no sap què fer, perquè l’ós
sembla enfadat, i llavors tanca els ulls i desitja amb tot el seu cor que la
màgia que omple els boscos els porti ajuda d’alguna banda. L’ós és allà al
davant, dret i ensenyant-los les urpes, i el pobre nen indi a terra, sense
atrevir-se quasi ni a respirar.
De sobte es sent un crit:
–Quieta!
La Cel i el nen giren el cap i veuen un home que s’acosta
a l’ós i comença a acariciar-lo.
–Tranquil·la, no et volen fer mal. Són amics –senten
que l’home li diu a l’ós.
Poc a poc l’ós es va calmant, i després d’ensumar la mà
de l’home es gira i se’n torna per on havia vingut.
–Qui ets tu? –li pregunta la Cel a l’home–. Com ho has
fet perquè l’ós marxés?
–És una ossa. Quan vaig venir al bosc a buscar plantes
la vaig trobar estirada a terra, a l’entrada d’una cova. Estava molt malament,
perquè el seu bebè no podia sortir de la seva panxa. Devia fer molt que estava
de part, i pobra ja no tenia forces, així que vaig ajudar-la i vaig decidir
quedar-me uns dies fins que es trobés millor. Us deu haver sentit i només volia
protegir el seu cadell.
–Doncs ens ha fet un bon ensurt! –li diu la Cel
somrient–. Aquest deu ser el bruixot, no? Veus com no li ha passat res? –diu la
Cel mirant cap on hi ha el nen.
I tot d’una ell s’aixeca i comença a cridar:
–Però per què no vas tornar? Tothom estava preocupat! Et
van estar buscant i no et van trobar!
–Mira, –li respon l’home– quan em van venir a buscar
em va trobar el teu pare, el cap de la tribu, i vaig estar parlant amb ell. Li
vaig demanar si us plau que no li digués a ningú que m’havia vist, perquè
necessitava descansar un temps i si la gent sabia que estava aquí em vindrien a
buscar cada dos per tres per alguna cosa. Com que al poblat hi ha el meu
ajudant, que ja ha après com es preparen els beuratges per curar la gent, a ell
li va semblar bé, i pel que veig ha guardat molt bé el meu secret. De tota
manera, crec que ja he tingut prou temps per descansar i puc tornar amb
vosaltres.
El nen comença a
recollir els pals que li han caigut amb l’ensurt, i quan és a punt d’agafar
l’últim troba un ocellet estès a terra amb una ala trencada.
–Pobret, deu haver caigut del niu –li diu el bruixot
agafant-lo amb compte. Ens l’endurem i mirarem de curar-li l’ala. Em voldràs
ajudar?
El nen fa que sí amb el cap, i llavors s’adona que al
terra hi ha quedat una ploma.
–Me la puc quedar? –li pregunta al bruixot.
–I tant que sí. Segur que l’ocellet te la regala per
haver-lo trobat. Si la portes sempre amb tu et recordarà que si t’atreveixes a
fer coses noves pots descobrir-ne d’altres que si no et perdries!
I lligant-se la ploma al cap amb la cinta, el nen surt
del bosc content d’haver-hi entrat. Ha aconseguit un munt de pals per les seves
fletxes, ha trobat el bruixot i ara podrà ajudar l’ocellet curant-li l’ala.
Aquell vespre tots celebren la tornada del bruixot amb un
gran sopar i una festa amb música i danses al voltant del foc. S’han pintat la
cara i el cos amb dibuixos i ratlles de colors. Però hi ha algú que porta un
dibuix molt especial... El bruixot ha pintat una petita fada a l’esquena d’un
nen, perquè no deixi mai de creure en la màgia que l’acompanya i que li dóna
força per no tornar a tenir por.
L’endemà al matí la Cel s’acomiada dels seus amics per
continuar el seu viatge. La vareta l’espera en algun lloc i, com sempre, sense saber-ho,
a poc a poc s’hi va acostant...
Vols continuar viatjant?
Tothom té por d’alguna cosa, fins i tot els
adults. La por neix quan veiem o imaginem coses que pensem que ens poden fer
mal o que ens portaran problemes. La por no és una emoció dolenta, i tenir-la
no vol dir ser “petit” o un “gallina”. Ens ajuda a poder escapar davant d’un
perill i així no fer-nos mal o morir. Però de vegades la por fa que deixem de
fer coses només perquè no les hem fet mai i no sabem com seran ni com ens
sortiran.
Quan tinguis por d’alguna cosa pensa: aquesta
por em serveix per protegir-me i no fer-me mal o només la tinc perquè m’imagino
coses que potser no existeixen? Si t’adones que el perill te l’estàs imaginant i
no existeix de veritat, intenta guanyar la teva por. Si no t’atreveixes, mai
sabràs què podries haver aconseguit. No t’ha passat que alguna vegada t’ha fet
por pujar a una atracció o en una bicicleta gran i després t’ho has passat molt
bé?
Si el nen no hagués entrat al bosc no hauria trobat tants pals, encara
pensaria que els animals són dolents, no hauria trobat el bruixot i l’ocellet
no hauria tingut la sort que algú el curés (i podria haver mort!). Gràcies a
que va ser més fort que la seva por ha guanyat totes aquestes coses.
No hi ha animals dolents, però els animals salvatges poden ser perillosos si tenen gana o es senten amenaçats. De vegades, si alguna persona ha fet mal a
un animal ell es pensa que totes les persones són iguals i totes li volen fer
mal, llavors ataca per defensar-se.
L’ossa només protegeix el seu cadell. Si en lloc de la Cel i el nen s’hi
hagués acostat qualsevol animal hagués fet el mateix, espantar-lo perquè
s’allunyés.
Hola! Quasi m'he llegit tots els contes! Nomes em falta el 7!!!
ResponEliminaM'agraden super molt els contes! Quan la fada cel viatjara per Reus??
Carla 6 anys Reus.
Hola Carla! M'alegra molt que t'agradin! Saps per què la Cel no diu mai el nom dels llocs on va, tot i que de vegades en alguns es veu fàcilment? Doncs perquè així tots els nens i nenes que llegeixen els seus contes es poden imaginar que tot passa a la vora de casa seva, en qualsevol bosc o camp... Segur que per Reus hi ha algun bosc on pot tenir la seva caseta o un camp d'enciams on coneix el cargol! T'envio una abraçada molt forta, i una altra de part de la Cel!
EliminaHola Dolors, sóc la Joana. Estic molt contenta perquè aquesta nit he dormit tota la nit al meu llit, no he tingut por. Crec que m'ha ajudatdat molt el conte "Tú pots fer-ho Likko" i el de la por.
ResponEliminaMoltes gràcies!
Joana
Què bé Joana! Estic molt contenta! Felicitats!
EliminaUna abraçada molt forta!